El perill de la irracionalitat

Ens trobem en vigílies d’unes eleccions nord-americanes d’una gran transcendència, no solament per a aquell país, sinó per al món. La sola idea que Donald Trump pugui sortir-ne vencedor resulta enormement amenaçadora per a la majoria de la gent, i alhora totalment sorprenent. ¿Com és possible que la primera potència econòmica, el país considerat com a bressol de la democràcia moderna, hagi escollit com a president un personatge obertament trampós, masclista, mentider, racista i estafador del fisc, entre altres característiques nefastes? Per què es dona tant poder a un prepotent que proclama valors que crèiem haver desterrat, com el dret del més fort a anorrear els febles, i que trenca acords internacionals absolutament indispensables per a la vida del planeta?

Podríem pensar que Estats Units ha iniciat la seva decadència com a líder mundial i un procés de descomposició interna, cosa que sol provocar el rebrot dels instints més primitius: “Campi qui pugui”. Malauradament hi ha signes que mostren que la tendència a seguir líders prepotents s’estén arreu. Les causes són diverses, però n’hi ha una que es va generalitzant i que aparentment la pandèmia ha tendit a reforçar: la creixent onada d’irracionalitat enfront del pensament científic. Dit d’un altra manera: la creença, basada en alguna forma de fe personal defensada com a certesa, contra la raó. Fa pocs dies Trump ridiculitzava els científics i caricaturitzava la seva feina com si es tractés d’una demostració de feblesa, gairebé impròpia dels “homes molt homes” com ell. La prova: ell s’imposa als seus adversaris i, a més, venç el virus en un no res. Els científics? Una colla de pringats!

Durant mil·lennis els valors supremacistes van dominar el món: no en teníem d’altres. Les religions es van encarregar de propagar-los, convertir-los en un relat imposat a sang i foc, utilitzar-los davant de qualsevol dificultat. Unides als nacionalismes, al masclisme que hi té tanta relació, a la prohibició del progrés del coneixement i de la raó. Però tot això semblava haver quedat enrere; m’ha sorprès, per exemple, el nul protagonisme de l’Església en aquesta pandèmia; podem dir que no hi ha pintat res, quan abans hauria organitzat processons i penitències. ¿Vol dir això que s’acaba el pensament màgic i domina el pensament científic i la raó? Tendeixo a pensar que no: la societat s’ha secularitzat, i mentre la ciència ens aporta millores i solucions, ens hi adherim. Però quan la ciència no ens dona una resposta convincent, el pensament màgic creix en totes direccions, sense ni l’aval ni el fre que suposava la creença en un ésser superior que sabia el que es feia i a qui es podia demanar clemència.

Les crisis econòmiques, els desastres ecològics, la pandèmia, ens posen davant d’escenaris que generen por i que la ciència no pot controlar, almenys de moment; i quan falla el convenciment que algú té la solució racional, es multiplica el recurs a taumaturgs de qualsevol pelatge, a qui es demana, simplement, que ens permetin una mica d’esperança, perquè és l’únic que ens queda. Racionalment no s’aguanta, però no es pot dir en veu alta, perquè seria desmantellar un discurs que ens permet una fe, un consol. Doncs neguem la racionalitat. És el que està passant al món, pel sofriment de tanta gent i el descrèdit d’un grup dirigent que sovint utilitza el coneixement per defensar els privilegis d’uns quants. Malauradament, massa sovint, en els darrers temps, els coneixements s’han posat al servei d’objectius privats de dubtós caràcter democràtic. Quan la raó i la ciència s’utilitzen com a eines de poder per mantenir la dominació d’uns països o d’uns grups, la desconfiança cap als governants i els seus consellers es generalitza i poden sorgir profetes de tota mena. Cal ser prudents amb aquest tipus d’actituds, perquè es pot produir un retrocés cap al suport a la irracionalitat, com està passant als Estats Units.

La humanitat ha progressat, la vida s’ha allargat, gràcies al desenvolupament del pensament racional i científic. Que no ho pot tot, esclar. El procediment bàsic del progrés científic és l’assaig i error, de manera que els errors formen part constitutiva dels avenços. Pot ser desesperant, irritant, massa lent, però no és oposant-nos al coneixement en nom de conviccions personals o drets imaginats, o seguint falsos líders inventors de solucions fictícies, que superarem aquest moment. Ben al contrari, si aquest pensament màgic, que substitueix la realitat pel desig, guanya de nou als Estats Units, podem entrar en un naufragi de la democràcia que ens farà retrocedir molts segles. El present no ens agrada, d’acord, però per vèncer la pandèmia, per organitzar un món viable, no tenim altra cosa que seguir avançant en el pensament racional exigint alhora més democràcia.