El perill del tàndem Casado-Cospedal
BarcelonaLes primàries celebrades pel PP aquest dijous, i que prefiguren un enfrontament entre Soraya Sáenz de Santamaría i Pablo Casado en el congrés del 20 i 21 de juliol, no han ajudat a enfortir el partit, com van dir els diferents candidats, sinó tot el contrari. Per començar, hi ha l'escàndol que suposa la baixa quantitat de militants que hi han participat, prop de 60.000, en un partit que es vantava de tenir-ne 800.000. En segon lloc, la jornada va estar marcada pel creuament d'acusacions constants entre les candidatures i la impugnació de meses. I, finalment, hi ha un resultat incert que aboca el partit a un xoc intern de conseqüències imprevisibles.
La gran sorpresa va ser el gran resultat de Pablo Casado, que va quedar a 1.600 vots de l'exvicepresidenta Santamaría i va superar amb comoditat la poderosa secretària general Cospedal. Aquest resultat confirma els pitjors auguris: la militància del PP ha premiat el discurs nacionalista i dretà desacomplexat de Casado, calcat del d'Albert Rivera, per cert, i ha castigat les hereves del rajoyisme, a les quals només una aliança pot ajudar a superar l'amenaça del jove cadell popular. Aquesta opció, però, és bastant improbable per la mala relació que mantenen les que fins fa poc eren companyes al consell de ministres. Així doncs, l'opció que Casado acabi sent president del PP és ben real.
Casado, que té bones relacions amb José María Aznar i ha estat un dels portaveus més incendiaris del PP pel que fa a Catalunya, com quan va advertir a Puigdemont que podia acabar com Companys, busca ara el suport dels compromissaris de Cospedal per arribar al poder i superar Santamaría. Seria una aliança entre els dos candidats amb posicions més extremes dins del PP, ja que durant la campanya la mateixa Cospedal va dir que ella hauria aplicat el 155 a Catalunya molt abans i que era partidària de prohibir els partits independentistes. Seria paradoxal, però, que la suma del segon i el tercer en els resultats de dijous servissin per desbancar Santamaría en un partit que sempre ha defensat que governi la llista més votada. Però la política és, abans que res, la lluita pel poder.
La deriva autoritària que pot prendre el PP en mans del tàndem Casado-Cospedal és una veritable amenaça per al sistema polític espanyol. I si a això hi afegim la competència de Ciutadans el resultat encara pot ser més dramàtic. El relat que ha fet la caverna mediàtica del que ha passat a Catalunya dibuixa un Rajoy feble que s'ha deixat humiliar pels independentistes. I això ha contribuït a radicalitzar la dreta espanyola, que ha acabat abjurant de l'expresident espanyol. El nou lideratge del PP, sigui Casado o sigui Santamaría, intentarà desmarcar-se'n i tornarà sens dubte a repetir els errors de quan el PP va convertir l'Estatut en l'ariet per desgastar Zapatero. L'única incògnita és si l'electorat de dretes tornarà a tancar files amb el PP o si preferirà l'opció Ciutadans, menys desgastada pel poder i sense casos de corrupció. Vist des de Catalunya fa de mal dir quin seria el mal menor.
