Els perills de deixar que la covid-19 circuli lliurement
Investigador Universitat de Leicester i UOCUn any després que es diagnostiqués el primer malalt de covid-19, sembla que per fi encarem la recta final de la crisi sanitària. Les pandèmies s’acaben quan una part important de tots els habitants del planeta tenen anticossos contra el microbi que les causa, una situació que s’anomena immunitat de grup o de ramat. Com més persones siguin resistents a la malaltia, menys eficaçment es pot propagar i, al final, el virus o el bacteri només té la capacitat de causar brots localitzats.
Aquesta immunitat de grup, que per a la covid-19 hauria de ser almenys d’un 70% o un 80% de la població mundial, només s’aconsegueix de dues maneres: espontàniament o gràcies a les vacunes. La primera ha sigut la via més habitual al llarg de la història, fins que la ciència va avançar prou per fer possible la immunització massiva. Però encara ara algunes pandèmies evolucionen així. Per exemple, la de grip A(H1N1) del 2009 es va resoldre sense que fes falta una vacuna, sobretot perquè molta gent tenia anticossos contra virus de la mateixa família que també els protegien del nou virus. L’inconvenient més obvi de deixar que s’arribi a la immunitat de grup de manera natural és que cal que s’infectin un gran nombre de persones, i això pot comportar un nombre de víctimes molt elevat.
Immunitat de grup natural
En el cas del covid-19, aquesta idea ja es va proposar al principi com a possible manera de respondre-hi: el govern britànic va anunciar que optaria perquè la malaltia seguís el seu curs sense prendre precaucions estrictes. L’estratègia va durar pocs dies perquè molts experts van alertar del cost en vides que tindria. Malgrat tot, la idea va ressorgir uns mesos després gràcies a la Great Barrington Declaration, una proposta d’una colla d’experts reconeguts que demanaven protegir només els més vulnerables i permetre que la resta d la població s’infectés lliurement. Un cop més, la resposta en contra va ser gairebé unànime, començant per l’OMS, arran de l’alt risc (hi ha víctimes mortals de covid-19 en totes les franges d’edat), les complicacions pràctiques de dur-la a terme i la falta de dades científiques que la secundessin.
De totes maneres, alguns països van optar per implementar unes restriccions poc severes que afavorien, en part, la via cap a la immunitat espontània. L’exemple més conegut és el de Suècia, que durant un temps va semblar que funcionava. Però aviat es va veure que no era així: a l’estiu Suècia ja tenia una mortalitat dotze vegades més alta que Noruega, set més que Finlàndia i sis més que Dinamarca, els seus veïns immediats, sense que la immunitat de grup hi fos especialment important. Ni tan sols sembla que això protegís l’economia del país, que era un dels objectius principals de la proposta.
El cas de Manaus
Les conseqüències són encara més evidents si es mira què va passar a Manaus, al Brasil. Un article publicat a la revista Science aquesta setmana analitza els efectes de no haver sabut protegir els dos milions d’habitants d’aquesta ciutat amazònica, on els factors socioeconòmics feien molt difícil aplicar mesures restrictives als contactes socials. El resultat és que es va infectar ràpidament entre el 44% i el 66% de la població. Al juny ja hi havia tanta gent amb anticossos que la pandèmia va començar a remetre pel seu propi peu, més que no pas per l’èxit de les mesures de control, i el nombre de casos s’ha mantingut des de llavors en nivells baixos. L’anàlisi de nivells d’anticossos IgG demostra que set mesos després del primer cas a la ciutat s’havia aconseguit espontàniament una immunitat de grup de prop del 75%, que es creu que és la xifra més alta del planeta.
El problema és que això ha donat lloc a unes dades de mortalitat confirmada per covid-19 de 1.193 persones per milió d’habitants a dia 1 d’octubre. Això és el doble que al Regne Unit o als Estats Units en aquell moment, dos dels països amb pitjors estadístiques. I hauria sigut més greu si no fos perquè la població de Manaus és molt jove: només el 6% té més de 60 anys (a Espanya i altres països desenvolupats, aquest percentatge és com a mínim tres vegades superior). L’exemple de Manaus, doncs, confirma que no és factible confiar en la immunitat espontània quan es tracta de controlar una malaltia tan infecciosa i amb un percentatge de mortalitat gens menyspreable com el covid-19: l’única opció acceptable és la vacunació en massa.
És important recordar que la immunitat de grup no elimina automàticament el microbi del planeta. Només es pot aconseguir quan pràcticament tota la població té anticossos durant un temps llarg, cosa que resulta difícil. Per això en tota la història només hem aconseguit erradicar un patogen i la malaltia que causa dues vegades: amb el virus de la verola i amb el de la pesta bovina. La resta de microbis que hem dominat en una bona part del planeta gràcies a les vacunes (el virus de la poliomielitis o el del xarampió, el bacteri de la diftèria, etc.) continuen circulant i causant brots, sobretot a les zones on la vacunació és deficient.
Malgrat que als països desenvolupats aquestes malalties gairebé no existeixen, encara són un problema de salut en molts llocs, cosa que demostra fins a quin punt són importants les vacunes. Si abaixem la guàrdia, per exemple deixant de vacunar, aquestes malalties podrien tornar a convertir-se en pandèmiques.
