La perla i el ciutadà

Per baixar de Sant Cugat, en Jaume ha agafat els Ferrocarrils. Plou i ha pensat que, si agafava el cotxe, es podia quedar enganxat als túnels de Vallvidrera, i això sí que no. La reunió és important, potser la més important de tota la legislatura. Quina llàstima que hagi hagut de passar això quan només quedaven tres mesos per acabar-la sense una màcula! Es fica la mà a la butxaca dels pantalons per comprovar que no s’ha deixat la perla ni la muntura de l’arracada de la dona: ha de portar-les avui a muntar a la joieria, perquè a la nit surten a sopar i li ha dit que les necessita sens falta. De l’altra butxaca en treu el mòbil i el consulta: no hi ha trucades, ni correus. Entra a Twitter: li han dit que ho ha de fer sovint, per si de cas l’insulten. No hi troba res. L’hi deuen haver netejat des del despatx, que ho poden fer. L’irrita una mica que el tractin com si fos gran, com si hagués fet tard per a això del 2.0. Bé que s’aclareix amb el correu electrònic, i veu com la dona (i la filla) pengen fotos a Facebook i compten els “m’agrada”. No deu ser tan difícil. Arriba a plaça Catalunya i baixaria Rambla avall -el costum d’anar a la Virreina- però recorda que la reunió és al museu. Hauria de caminar de pressa però s’embadoca pel carrer Elisabets. Pensa que, quan plegui de ser regidor, s’agafarà algun matí lliure i deixarà que les hores li passin així, passejant, com fan els artistes. Deu ser això, l’autèntica llibertat. En canvi, avui, buf! Arriba a la plaça i esquiva els nois que fan aquell estrèpit amb els monopatins. Entra a l’edifici blanc i puja al segon pis. La porta del despatx és entreoberta, i això vol dir que no és el primer d’arribar. El conseller treu el cap per la porta: tenim cafè. Quan en Jaume li ha encaixat la mà i els dos han traspassat el llindar, s’adona que, a dins, asseguts a les butaques de pell, hi ha uns quants homes més: són membres del patronat i el director del museu. Ell no s’atreveix a moure’s, perquè se sent observat i té la certesa que, faci el que faci, serà jutjat severament. No cal que s’hi encaparri: les indicacions són ràpides i clares, els vestits, sense una arruga, de somriures no n’hi ha ni un. I la roda de premsa la farà en Jaume. Ha premut la perla entre els dits quan ho ha sentit. Els ulls dels homes que el miren, com després els focus de les càmeres de televisió i els flaixos de les fotos a la sala de premsa, l’enceguen.

Només ha de llegir un comunicat, però s’imagina el pitjor: que els periodistes que té al davant són dracs que treuen foc pels narius, hienes salvatges, cocodrils afamats. S’escura la gargamella i engega amb una veu que vol aparentar autoritat, però que es trenca com una coca de vidre. El text està preparat per acolorir el silenci amb confeti. Parla de problemes de comunicació mentre en Jaume pensa quina serà la millor manera d’arribar a la joieria. Parla de pèrdua de confiança i en Jaume pensa que l’última vegada no li van tenir a punt el penjoll el dia que s’hi havien compromès. Parla de polèmica no desitjada i s’estremeix quan pensa que haurà de travessar la plaça Catalunya. Si ho fa per la banda del Zurich l’assetjaran els enquestadors, però si la talla en diagonal es trobarà enmig de les bandades de coloms, i no suporta el soroll d’aquells ocellots quan aletegen al costat de l’orella: els haurien de sacrificar. Parla de prescindir de responsabilitats orgàniques. Parla d’integrar públics cada vegada més amplis i en Jaume veu clar que, abans que les bèsties, prefereix les aglomeracions de davant del Hard Rock Cafe, a la banda mar de la plaça. Parla d’un concurs públic i d’un jurat d’experts i en Jaume s’imagina furetejant entre la massa que desembarca al Portal de l’Àngel. Parla de desencontres i, quan passa per davant d’El Corte Inglés, en Jaume es troba un antic company d’escola que l’atura i li pregunta per la polèmica del museu, si total, aquella escultura no val res! Parla d’una nova etapa i descobreix que la joieria s’ha traslladat. Parla de conflicte tancat i corre pels carrers atapeïts fins que troba una altra joieria oberta. Entra, l’atenen de seguida i respira tranquil: l’atenció individual, la llibertat creativa i la perla muntada al palmell de la mà.