Però no han arxivat l’odi
L’assetjament polític i mediàtic contra els docents de l’IES El Palau va durar mesos; la notícia de l’arxivament de la causa judicial contra ells ha durat a penes unes hores en el mostrador de l’actualitat. Per descomptat, ha estat silenciada per aquells mateixos mitjans que van perpetrar la fustigació contra aquestes persones. Tanmateix, és una notícia de màxima importància: en primer terme per als docents afectats, que veuen reconeguda la dignitat professional i humana que se’ls va voler negar. També, en segon terme, per a la justícia espanyola, que recupera una mica de la imparcialitat que la seva pròpia cúpula es dedica a soscavar practicant judicis polítics com el de l’1-O o sentències reversibles com la de les hipoteques. I és important per a la política i la ciutadania en general, perquè posa en evidència el discurs de l’odi que, de fa uns anys, mantenen amb especial virulència els partits i la premsa de l’anomenada dreta espanyola (ultradreta, corregim): el PP i Ciutadans, i després també Vox, esclar. I tots els mitjans de comunicació que graviten en la seva òrbita, tant o més culpables de la intoxicació social que s’ha dut a terme que els partits.
Els discursos de l’odi són propis de qualsevol forma de feixisme i consisteixen en culpabilitzar, criminalitzar i deshumanitzar un col·lectiu a fi d’intentar fer brotar la violència per poder carregar-la damunt el col·lectiu perseguit. És el que han fet aquests partits i aquests mitjans amb Catalunya abans, durant i després del referèndum, volent fer descarrilar un conflicte polític cap a un conflicte social. Les conseqüències, a més dels polítics empresonats i exiliats, han estat calvaris com els dels docents de l’IES El Palau, i encara podien haver estat molt pitjors si la ciutadania no hagués sabut mantenir la sensatesa i la decència que aquests dirigents polítics, i de manera molt destacada Albert Rivera, han demostrat no tenir ni conèixer. Es va escriure i parlar fins a la nàusea d’una fractura social que mai no va existir (i que fins i tot una part de l’independentisme i de l’esquerra va arribar a comprar), i es va afirmar que Catalunya estava al caire del conflicte civil i que era un país invivible, sense democràcia ni drets. Aquestes falsedats han quallat en l’opinió pública espanyola i seran molt difícils de reparar (sobretot perquè no es veu cap voluntat política de fer-ho). La causa s’ha arxivat, però el discurs de l’odi no es reverteix tan fàcilment.
Aquest discurs és fàcilment aplicable a qualsevol col·lectiu, i en les últimes setmanes veiem com els mateixos partits i mitjans el dirigeixen ara contra homosexuals, lesbianes i transsexuals pel rebuig a la presència de Ciutadans a les celebracions LGTBI. Una vegada més, no és una qüestió d’independència sinó de democràcia: si s’accepten forces com Ciutadans, el PP o Vox com a partits polítics homologats i normals, el resultat és la intoxicació social, el retrocés democràtic i la corrupció de l’estat de dret. Pensar que això no ens afecta a tots és el pitjor error possible.
