Perry Mason: millor la versió antiga

Perry Mason ha tornat a la televisió gràcies a una nova versió de la HBO. Ara bé, més enllà d’alguna picada d’ull simbòlica, res del que veureu en aquesta sèrie s’assembla a la versió clàssica dels anys cinquanta i seixanta protagonitzada per Raymond Burr. De fet, la nova versió pretén recrear el passat d’aquell esplèndid personatge. És cert que aquella versió en blanc i negre jugava a mostrar-nos un heroi de la justícia sense vida personal. En la versió moderna s’han inventat una història, un passat maleït i traumàtic del protagonista, però encaixa poc. És impossible imaginar-se que el Perry Mason que recordem pogués tenir una trajectòria prèvia com la que mostra la nova sèrie. Per tant, veure el nou Perry Mason desorienta i provoca perplexitat. Si heu de veure la sèrie és millor fer-ho prescindint del nom del personatge i afrontar-la com una sèrie negra que recrea els baixos fons de Los Angeles als anys trenta que no té res a veure amb la versió en blanc i negre de la CBS que vam veure a TV3.

Mentre el Perry Mason de Raymond Burr era un impecable home de llei, recte, disciplinat, pulcre, d’aparent vida ordenada, amb un elevat sentit de la justícia i sense rastre de vincles personals més enllà dels seus ajudants a la feina, el nou Perry Mason interpretat per Matthew Rhys és un antiheroi que bruteja, amb taques d’ou a la corbata, mal afaitat, sovint borratxo, fracassat, trist, amb traumes de la seva etapa com a soldat, i amb una vida caòtica. L’exdona no deixa que vegi el fill, no pot pagar el lloguer, es dedica a extorquir actrius per guanyar diners i com a detectiu privat genera desconfiança. La HBO ha convertit una sèrie en blanc i negre de personatges molt plans, estructura clara i episodis autoconclusius en una mena de film noir, de trama enrevessada que s’allarga vuit capítols, plena de foscor, trets, imatges desagradables de cadàvers, gàngsters, policies corruptes i personatges maleïts. L’estètica recorda, en algunes ocasions, l’atmosfera sòrdida d’alguns quadres d’Edward Hopper. La sèrie s’esforça, més enllà de la trama d’investigació del segrest tràgic d’un nen, a retratar el racisme i el masclisme de l’època i la moral retrògrada dels anys trenta, en què l’homosexualitat i l’adulteri eren pecats capitals. El Perry Mason de la HBO té bons actors en l’elenc, també en els rols secundaris, però la interpretació de Matthew Rhys com a protagonista no convenç, segurament per l’excés de complexitat que li han volgut atribuir al personatge. A vegades és una desferra humana, a vegades un home audaç, de cop turmentat i a estones estranyament tendre o amable. Resulta una mica artificial i es força molt una suposada transformació del protagonista al llarg dels vuit episodis. En poc temps, el protagonista fa un canvi radical per conduir-lo a un Perry Mason que pugui encaixar amb el perfil del clàssic. La nova versió de la HBO és més pretensiosa que efectiva i per això fins i tot la trama de la investigació s’acaba fent feixuga. Si sentiu nostàlgia per Perry Mason, recupereu la versió en blanc i negre o quedeu-vos amb el record.