La persecució judicial d'Iglesias
BarcelonaVist des de Catalunya, el que li està passant ara al vicepresident del govern espanyol i líder de Podem, Pablo Iglesias, és com si respongués a un guió escrit, i doncs, perfectament previsible. Era qüestió de temps que passés. Després de la intervenció judicial contra l'independentisme, al darrere havia de venir un altre objectiu obvi: l'altre possible enemic desestabilitzador del règim del 78, l'esquerra estatal, ara instal·lada al govern de coalició amb el PSOE i, per tant, potencialment molt més perillosa. L'alta judicatura, dominada per perfils de tarannà conservador nacionalista espanyol tant a l'Audiència Nacional com al Tribunal Suprem i al Constitucional, fa anys que no vacil·la en unes diàfanes prioritats ideològiques, encara que sigui a costa de despertar dubtes en els seus homòlegs europeus o d'interferir impúdicament com un actor més que rellevant en la vida política estatal.
Això és ara de nou el que passa amb Iglesias, que si no fos per la seva condició d'aforat ja estaria imputat. El jutge de l'Audiència Nacional Manuel García-Castellón ha instat el Tribunal Suprem a imputar el vicepresident per un total de tres delictes: descobriment i revelació de secrets –amb l'agreujant de gènere–, danys informàtics i acusació o denúncia falsa i/o simulació del delicte en relació amb el presumpte robatori del mòbil de la seva exassessora Dina Bousselham. Resulta paradoxal i contradictori, però, que fa només tres setmanes la sala penal de la mateixa Audiència Nacional retornés a Iglesias la condició de perjudicat –de víctima– en la causa, desacreditant així García-Castellón, magistrat tanmateix incombustible que s'ha situat al centre de diferents causes amb repercussió política i mediàtica. No només apunta ara a Iglesias en el cas Dina (a la qual s'ha negat a cridar a declarar potser perquè no se li desmunti precisament l'acusació contra Iglesias), sinó que en el cas Joan Carles I García-Castejón també sembla estar buscant desviar l'atenció, en aquesta ocasió cap a l'examant del monarca emèrit, Corinna Larsen. Per si encara li faltés protagonisme, García-Castellón instrueix, a més, les causes Púnica i Lezo, en què hi ha empantanegada la cúpula del PP.
En tot cas, aquest assenyalament judicial d'Iglesias té, sens dubte, una gran capacitat desestabilitzadora. És el primer cop en la democràcia espanyola que el Suprem rep una sol·licitud per imputar un vicepresident del govern. La dreta política, esclar, ha estat meteòrica a l'hora d'exigir al president espanyol, Pedro Sánchez, que cessi el seu soci de coalició. L'alt tribunal haurà de decidir ara si demana el suplicatori a la cambra baixa. Tot plegat resulta ben poc edificant. No deixa de ser el signe dels temps de la crisi de les democràcies liberals: només cal mirar als EUA o a Itàlia. Els jutges s'han erigit en actors polítics i l'opinió pública assisteix perplexa a aquest intercanvi de despropòsits entre poders.
