Persisteix el bloqueig i persisteix la crisi política
A hores d’ara Pedro Sánchez maleeix el moment en què es va deixar aconsellar per celebrar la repetició d’eleccions, de la qual cosa tots culpen el seu assessor Iván Redondo. Apostar fort en política quan es té un joc més que dubtós es diu anar de farol, i en política es paga. Encara que podria haver estat pitjor. En el moment d’escriure això, amb més del 99% escrutat, el PSOE guanya les eleccions però perd tres escons. Un bon nombre de ciutadans, cansats potser de l’espectacle dels últims mesos, ni tan sols han anat a votar: la participació ha baixat quasi dos punts. El bloc d’esquerres espanyoles tampoc creix, ja que Podem hi perd tant en percentatge de suports com en escons.
Res canvia, doncs, significativament. La formació de govern segueix a l’aire, tan embullada com a l’abril. O pitjor. Al cansament s’hi uneix la situació a Catalunya i avui segueix sent necessari algun tipus de suport de partits com ERC, que tenen més complicat actuar en aquest escenari. Les dretes tampoc s’han mogut significativament com a bloc, tot i que s’ha produït un transvasament entre els tres partits. El PP -superada una mica la crisi de la Gürtel que va provocar el seu enfonsament- es recupera en part gràcies a la caiguda de Ciutadans, i a la seu del PP s’invoca ja l’esperit d’Espanya Suma -l’aliança entre PP, Ciutadans i Vox-, però tot i les ganes de Casado, els cálculs no surten. Ells han pujat, però Ciutadans ha patit una caiguda històrica -perd 47 escons.
El seu discurs de mà dura amb Catalunya ha estat igual que el de les altres dues dretes, en una campanya amb el nacionalisme espanyol en el centre. Massa competència per la bandera ha disparat l’original postfranquista i, sense cap dubte, el gran guanyador de la nit és Vox. L’ultradreta pàtria, impulsada pels focs dels disturbis de Barcelona, surt reforçada a l’aconseguir més del 15% dels suports, cosa que la premia amb un bon grapat d’escons (52). Falta comprovar quina part del seu èxit es deu al seu viratge en campanya des del seu discurs ultraneoliberal -Vox és una escissió del PP, del seu sector neocon - cap a un de més social, que els aproximaria a les estratègies de Matteo Salvini, espai on és probable que els esperi una altra possibilitat de creixement.
Si la foto del Parlament és similar a la del mes d’abril, el que ha canviat és Sánchez, que ja no s’assembla en res al que va guanyar les primàries a Susana Díaz, elevat per l’esperit de la competició que va inaugurar el 15-M. El Sánchez de la campanya ha tornat a col·locar el PSOE en el seu paper de “partit d’Estat”, de l’ordre i la llei, un paper que promet repressió a Catalunya i fer vicepresidenta Nadia Calviño, una neoliberal molt propera a les polítiques d’austeritat de la Comissió Europea. Després de la formació de govern, aquesta serà una de les qüestions que haurà d’encarar el nou govern, ja que Brussel·les exigeix avui un ajust de 15.000 milions en dos anys. Ja veurem què passa. La crisi de representació dista molt d’haver-se resolt a Espanya i anuncia més inestabilitat.