El persistent càstig inversor en infraestructures a Catalunya
Encara que sigui previsible no deixa de resultar xocant l’increïble càstig en infraestructures que rep Catalunya per part de l’Estat. Una de les regions puixants, en bona part motor de la recuperació, continua sent objecte d’un endèmic tracte de segona. Els anuncis de pluges de milions al final sempre acaben com sequeres persistents. Segons les últimes dades del mateix ministeri de Foment, la inversió a Catalunya en infraestructures està al nivell de l’any 2000, és a dir, en mínims històrics, sobretot si es té en compte la relació entre el volum de diners aportats i el PIB català. Les dades, que són de l’últim any liquidat, el 2016, indiquen que en aquest exercici Foment només va destinar a Catalunya l’equivalent al 0,29% de la riquesa generada al Principat. Des del 1991 tan sols hi ha dos anys encara més baixos: el 2015, amb el 0,23%, i el 2014, amb el 0,25%. Són anys de govern de Mariano Rajoy i coincideixen amb els moments àlgids del procés independentista. El 2016 l’anomenat grup Foment (que inclou el ministeri directament més les empreses i organismes que en depenen -ports, aeroports, ferrocarrils i carreteres-) va invertir a Catalunya gairebé 620 milions d’euros, una xifra lleugerament superior als 572 de fa tres lustres, el 2000, i molt per sota dels 1.065 del 2001. Els millors exercicis són els del 2008 i el 2009, tot just a l’inici de la crisi econòmica mundial -que a Catalunya i Espanya es va notar més tard-, i tenen molt a veure amb la construcció del tram català de l’AVE.
Rodalies, carreteres, aeroports i port s’han quedat sempre per sota de l’aportació de Catalunya al PIB espanyol. Segons els experts, hauria de situar-se al voltant del 2,2% del PIB català, és a dir, en uns 4.500 milions d’euros, i mantenir-se així en el temps, de manera estable. Res més lluny de la realitat, que dibuixa un panorama inversor poc estable i procíclic. No hi ha constància i, a més, els pics inversors només en tres ocasions en els últims 25 anys han superat l’1% del PIB català: els anys 2003 (1,09%), 2007 (1,11%) i 2009 (1,41%). De fet, la famosa disposició addicional tercera de l’Estatut havia de servir per corregir aquest desajust permanent, però tampoc no s’ha complert mai. De manera que les necessitats inversores fixades tant pel govern català com per institucions com la Cambra de Comerç s’han convertit en un inacabable memorial de greuges i han donat peu a una evident desafecció ciutadana cap a l’Estat, traduïda políticament aquests últims anys en independentisme. Aquesta setmana passada mateix, el president de la Cambra de Comerç reclamava a Foment un gest inversor ferroviari en el polèmic consell de ministres convocat a Barcelona per a aquest divendres.
El balanç resulta descoratjador. Amb els números a la mà, les infraestructures catalanes clau per a l’economia i la mobilitat reben un tracte clarament discriminatori. És difícil veure-ho d’una altra manera. L’Estat no només no rema a favor, sinó que sembla que porti anys de braços plegats. Els diners no arriben: ¿no fractura això la societat catalana?
