Persones i projectes

Escric aquestes línies quan encara estan en marxa els dos plenaris, el del PP i el del PDECat. Tots dos ocupen l’atenció dels mitjans de comunicació aquests dies. Les notícies no han explicat com cada un dels protagonistes aspira a resoldre el conflicte que ens té als catalans ja fa més de vuit anys atrapats en la incertesa. Tot el que s’ha escrit aquests dies ha estat una crònica de qui està amb qui, de qui està contra qui, i de qui vol ser eliminat per qui. A cada article hi havia un mínim de vint o trenta noms de persones. Se’n diu guerra de poder. Jo fa temps que vaig aprendre que, en una organització, sigui política o empresarial, els projectes han d’estar per sobre de les persones. No es tracta de qui, es tracta de per a què.

I portem dies i dies llegint sobre el qui, però no sobre el per a què. El motiu? Doncs perquè és cada vegada més i més evident que una important part del conflicte que patim a Catalunya és fruit d’una lluita de poder: entre partits pel poder i entre persones pel poder dins d’aquests partits.

Això s’ha tapat amb el demagògic discurs de la llibertat, el dret a decidir i la dignitat. Sempre he defensat i segueixo defensant que la desatenció de l’estat central per moltes qüestions catalanes és injusta. Estructures, finançament, desequilibris en la contribució autonòmica, fins i tot vaig defensar la consulta. Però aquestes reivindicacions, tot i ser legítimes, han estat utilitzades per amagar corrupció i perpetuar-se en el poder. El conflicte català ha estat una font de vots per al PP i per al PDECat. Els congressos d’aquesta setmana evidencien una vegada més que això no va d’idees ni de projectes ni de banderes ni de nacions. No, no. Això va de persones, de poder. No s’ha sentit ni una sola proposta de solució del conflicte aquests dies. Ni en les sessions del PDECat ni en les del PP. Cadascú a la seva, a fer el mateix que aquests vuit anys: a utilitzar les emocions de la gent per seguir al poder.