“Pete quien pete”
“Hem de sortir endavant. No queda una altra”. Una altra què? Sortir d’on? De què? Sortir cap enrere és possible?
Ni aquestes ni moltes altres preguntes no se les farà mai, el locutor que, tot satisfet, acaba l’entrevista amb aquestes dues frases lapidàries. Li semblen la mar de normals i entenedores. I sens dubte tots els catalanoparlants les entenem, perquè tots sabem castellà. Però, ara com ara (per sort), encara en quedem alguns que les sentim estranyes, malgrat que de mica en mica van fent forat.
¿Ens en sortirem d’evitar fer nostre sortir endavant? Té tots els números de guanyar adeptes, perquè ens sembla que és fàcil (i natural) anar del sentit recte (desplaçar-se cap endavant) al sentit figurat (superar una gran dificultat). ¿Però sense l’empenta del castellà hi hauríem arribat? Sort que, com canta el quartet manelià, de vegades ens en sortim. Sí, senyor: sortir-se’n és perfecte!
Ens en podem sortir o podem tirar endavant, tot i que en aquests temps de virus pertot amb prou feines anem fent. ¿Però segur que és que no ens queda una altra? La progressiva desaparició del pronom feble en (el primer que es farà fonedís d’aquesta llengua nostra) ajuda a fer triomfar a les files catalanes expressions d’aquest tipus. Encara que poguéssim defensar (només és una hipòtesi) que en català també podem dir que no ens queda cap altra opció sense dir opció, no construiríem mai l’expressió així. En tot cas, diríem que no ens en queda cap altra, i això, amics, ja es veu que tampoc no funciona, tret que sapiguem de què parlem, de què no ens en queda cap altra. Això no passa en castellà, en què és indubtable que si no nos queda otra és que no podem fer res més que el que estem fent, que hem de fer-ho peti qui peti. Ni tan sols pensem en la paraula elidida, perquè, de fet, no n’hi ha cap, ha passat a ser una expressió que funciona autònomament. I això no passa (per ara) en català. Com tampoc funciona -i per què d’això ningú en té cap dubte, eh?- en castellà pete quien pete. I no perquè no existeixi petar, que, per cert, és un catalanisme! Ja sé que això no hauria de ser cap consol, però, mira, fa il·lusió, encara que sigui un pèl pudent: si diuen “Hoy me peta ir al cine ” o “ Recorrimos tantos kilòmetros que al final el coche petó ” és gràcies al nostre estimat pet, que és d’on deriva, esclar, petar.
Ara bé, coses de llengua, cap diccionari català accepta que puguem fer el que ens peti, com anar al cine. ¿Això vol dir que aquest petar passa primer del català al castellà, canvia de sintaxi i context d’ús, i torna al català? Per què deu ser que tants calcs sempre ho peten?
