Petroli per democràcia, la fi de l’excepció al món àrab

Els darrers esdeveniments a Egipte, Tunísia, Algèria o el Iemen ressonen a tot el món, i afecten els mercats financers internacionals, les borses i, òbviament, el petroli, que ha trencat ja la barrera dels 100 dòlars el barril, marcant el preu més alt després que, a finals del 2008, la crisi provoqués una davallada des dels 147 dòlars el barril fins als 30 dòlars. Aquesta reacció, però, no pot ser producte només del que passa a Egipte o a Tunísia. Aquests països tenen economies petites i les seves exportacions de petroli no són significatives. En el cas d’Egipte, el control de l’estret de Suez, per on passa un 2% de la producció mundial de cru, hi afegeix una dimensió geoestratègica, però no sembla que la circulació pugui estar en perill. El 2009 Iran, que sí que és un exportador important, també va viure manifestacions antigovernamentals i els mercats no es van immutar.

Aquesta sensibilitat dels mercats envers Egipte només es pot entendre com un temor que les revoltes populars contra els governs autoritaris dels països àrabs s’estenguin del Mediterrani fins més enllà d’Aràbia Saudita, on es produeix gairebé el 30% del petroli mundial. Com deia el Financial Times, “el règim de Mubàrak és al centre d’una xarxa de governs forts als quals Occident dóna suport en una regió neuràlgica per garantir el subministrament de petroli i la seguretat d’Israel”. El suport entusiàstic a les onades de democratització en altres parts del món els darrers 30 anys sempre han tingut una excepció: els països àrabs. Occident ha mantingut un pacte de Faust amb governs autocràtics que han reprimit la vida política i democràtica dels ciutadans. No els ha deixat més opcions que la mesquita i la madrassa.

Per això Egipte representa el primer repte internacional realment important per a Obama. Mubàrak ha estat un dels seus aliats ferms al Pròxim Orient. El que li passi serà interpretat com a premonició pels altres aliats a Kuwait, l’Aràbia Saudita o Jordània. Els EUA no gosen empènyer Mubàrak cap a l’exili, però saben que el seu règim només es podria salvar amb una sanguinària repressió que podria acabar en una revolució més radical a mitjà termini. Si Occident vol seguir accedint al petroli en condicions acceptables haurà de donar suport al que predica: règims democràtics, per molt que potser el resultat no ens agradi. Al cap i a la fi la democràcia és això: la capacitat dels pobles de decidir el seu futur en llibertat.