Petroquímica de Tarragona i comunicació de crisi

Sembla que la sirena no va sonar a Tarragona perquè fins que no hi ha certesa de risc, les sirenes no sonen. És possible que aquesta cautela per no alarmar sense motiu tingui sentit quan es tracta d’avisar d’una fuita invisible, però quan les cases tremolen, el cel s’il·lumina amb una bola de foc, se senten dues explosions a uns quants quilòmetres de distància i es veuen unes flames que s’enfilen, l’alarma ja està donada i la gent té una certesa: n’ha passat una de molt grossa. I davant l’esglai, mentre no arriba la informació i els equips de rescat, la gent necessitem que algú ens agafi de la mà i ens faci sentir que no estem sols, que s’ocupen de nosaltres. Potser la sirena hauria tingut aquesta capacitat d’acompanyar en el primer moment. El que és clar és que la gent afectada per l’explosió de la petroquímica va trobar a faltar algú que els parlés.