El ping-pong del com pitjor, millor

La Junta Electoral Central dispara, la Fiscalia l’esmena, el jutjat contenciós administratiu on hi havia el recurs el passa al Tribunal Suprem i el Suprem regateja i el torna al contenciós administratiu. Podria ser una retransmissió del que ha passat aquesta setmana després de la decisió de la JEC de no permetre les candidatures de Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín al Parlament Europeu, però el fet va molt més enllà d’una situació insòlita i estrafolària. Perquè parla d’una corrosió de l’estat de dret en què qualsevol decisió o actuació política és susceptible de caure en un remolí judicial dins el qual, una vegada més, els diferents poders de l’Estat juguen papers que els són del tot impropis, i els drets fonamentals dels ciutadans (en aquest cas, el del sufragi passiu dels candidats i el del sufragi actiu dels seus votants, si és que tenen ocasió d’arribar a ser-ho) es veuen vulnerats per la coerció d’una justícia polititzada i partidista (sempre reben, per descomptat, els d’una mateixa banda). En la seva jugada en aquest ping-pong malvat, el Suprem torna la pilota al contenciós administratiu juntament amb un incís que la deixa just a punt perquè el jutjat la remati restituint a Puigdemont, Ponsatí i Comín el seu dret a presentar-se a unes eleccions. Aquesta era també la tesi de la Fiscalia i del president, el vicepresident i dues vocals de la mateixa JEC, que van emetre un vot particular en aquest sentit. Però en certa manera el resultat és ara el que menys importa, perquè, també una vegada més, el mal ja està fet i la justícia espanyola torna a ser notícia com a sinònim d’arbitrarietat, parcialitat i repressió del pensament divergent.

Tot plegat apunta també que la coneguda divisa del com pitjor, millor no és patrimoni exclusiu d’una part de l’independentisme. El nacionalisme espanyol ultra també hi juga a fons, i de manera més perniciosa perquè ho fa servint-se dels instruments de l’Estat. I aquest nacionalisme ultra no està només representat per partits polítics com el PP, Ciutadans o Vox sinó que també s’expressa a través de les decisions, les instruccions i les acusacions de determinats jutges i fiscals (recordem, per mencionar un cas que en principi no té cap relació amb el Procés, l’expresident del Barça Sandro Rosell, en presó preventiva sense motiu durant dos anys per una decisió de la jutge Lamela que és lícit veure com el fruit d’una revenja ideològica). És obvi que aquests sectors encaixen de la pitjor manera la victòria dels socialistes i la plantofada a la triple ultradreta en les eleccions del 28-A, i hi responen tibant la corda quan en tenen ocasió. A la vegada, els jutges que poden esmenar decisions com la de la JEC vacil·len a l’hora de fer-ho, perquè temen ser assenyalats com a servidors de Pedro Sánchez i, per tant, traïdors a Espanya (hi ha una premsa especialitzada a fer això). Val la pena tenir-ho present per entendre el desenvolupament i el desenllaç del judici de l’1-O.