La pissarra del Barça-PSG

BarcelonaAmb el 3-1 de Cavani ningú s'ho pensava. El Barça ha transitat, ben bé, per un desert de 20 minuts en què, les il·lusions que l'empenta de l'equip havien generat tant en la primera meitat com a l'inici de la segona, s'havien diluït. I d'un 4-1 que semblava que seria més maquillatge que cap altra cosa, s'ha creat l'inici de tot. De l'últim esforç per, com a mínim, acomiadar-se bé de la competició. Dels minuts de Piqué de davanter, a la desesperada. De les centrades a l'olla. Del "i si fem el 5-1, què!?". I, a cops, l'equip ho ha aconseguit. El cinquè... i el sisè! Histèria. Èxtasi. Tota la banqueta, Luis Enrique inclòs corrent pel camp, mastegant una realitat que, seriosament, no havien cregut tan possible.

El primer pas per assaltar la remuntada ha vingut amb l'alineació de Luis Enrique: tota l'artilleria a la gespa, d'inici, sense laterals (Jordi Alba i Sergi Roberto s'han quedat a la banqueta) i amb el triangle de gala al mig del camp (Busquets, Iniesta i Rakitic). Cap fórmula compensatòria perquè el 3-4-3 s'ajustés al 4-4-2. L'asturià ha acceptat el risc que comportava l'esquema en previsió que els moments defensius serien mínims i, fins i tot, ho ha exagerat demanant als seus centrals que avancessin molt la línia i que anessin endavant.

I el partit, al començament, li ha donat la raó. Des del xiulet inicial, els dos equips han exposat les seves intencions: ben clares, sense matisos, sense amagar res. El Barça volia atacar i atacar i el PSG no tenia cap intenció de pressionar a dalt: acceptava ser dominat, a l'espera d'una pèrdua de pilota que l'activés al contraatac. De fet, l'entrada de Lucas Moura en l'onze en detriment de Di María ja era un avís d'Emery, que assumia que tindria més carreres a l'espai que possessió.

El Barça ha tingut capacitat per enfonsar el PSG fins a la seva àrea ja en les primeres accions i això l'ha convençut que tenia les peces adequades sobre el camp. Amb una pressió altíssima, home a home quan iniciava Trapp, ha condicionat el joc francès i ha aconseguit que el partit fos constantment una acció d'atac blaugrana.

Part del mèrit, també ha sigut d'Umtiti, poderós en el salt cada cop que el porter francès se l'havia de jugar en llarg per buscar Moura.

El Barça tenia el poder de cap a on volia portar el partit i l'ha tombat cap a la porteria francesa des de l'inici. Però potser amb massa pressa. Tot i així, en una de les primeres centrades a l'olla buscant Suárez, la pilota s'ha colat dins de la porteria i el Camp Nou embogís.

L'1-0 ha elevat les pulsacions, ha sobreexcitat l'entorn i els jugadors. El Barça tenia dues opcions: aprofitar que, de rebot, havia fet un quart de la feina, i seguir amb el seu pla amb la certesa d'haver fet part dels deures, o estirar el moment d'eufòria per fer tremolar el París Saint-Germain. Ha optat per aquesta via i s'ha atabalat. Excés de centrades a l'àrea, com si fos el minut 90 que l'equip havia advertit que no li convenia al començament, i moltes interrupcions. De faltes, pèrdues de temps i protestes, el PSG ha recuperat l'aire i s'ha tret de sobre la pressió.

El Barça ha seguit nerviós una bona estona, sense que el seu posicionament s'acabés d'imposar com hauria pogut fer-ho. Existia la passada a fora a Rafinha; des d'allà, es podien filtrar passades a l'espai cap als desmarcatges de Rakitic o Suárez, o es podia seguir fent rodar l'atac fins que, sobretot Busquets o Iniesta, trobessin la passada interior cap a Messi.

Però ha costat trobar l'argentí, rodejat sovint per tres o quatre jugadors del PSG. Hi ha hagut un efecte col·lateral d'això, i és que la presència més tancada de Messi, prop de Suárez, obligava els centrals Thiago Silva i Marquinhos a viure al semicercle de l'àrea, incapaços d'ajudar Meunier en el seu duel amb Neymar. Ha hagut de ser Lucas Moura o Verratti els que se sacrifiquessin perquè el brasiler no trobés l'un contra un que el deixava en avantatge.

En atac, aquesta ha sigut l'acció més lògica d'un Barça sense seny, amb més cor que cap. Rakitic i Umtiti eren els més estables en un equip imprecís i precipitat. Però amb un desig majúscul. Tant, que abans del descans, i altre cop de rebot, per anar-hi, ha vingut el 2-0.

A la segona meitat, la cosa ha canviat. El PSG s'ha vist obligat a avançar el bloc defensiu i el Barça ha entès que seria més fàcil fer dos gols més a través del joc, que a cops i a empentes.

I ha arribat un penal i s'ha fet el tercer i el núvol gris se li ha fet negre al PSG i el Barça s'ha vist, al minut 50, a només un gol de seguir viu a Europa.

Emery ha hagut de moure fitxa: Di María per Lucas Moura, per recuperar el pla de París. Per deixar d'anar a remolc. Per proposar alguna cosa.

I, gairebé a l'instant, ha trobat el premi del gol que anul·lava qualsevol opció blaugrana. Fer tres gols en mitja hora se li ha fet una muntanya a l'equip, sobretot perquè cada cop que intentava trobar espais en atac, topava contra el mur parisenc. No hi ha hagut manera: ni amb Arda, ni amb Sergi Roberto i, al final, ni amb André Gomes.

A més, de tant en tant el PSG anava amenaçant de fer el 3-2 al contraatac, fent encara més difícil la gesta local.

I en aquest context, l'equip ha trobat Neymar i un 4-1 que l'ha forçat a seguir-ho intentat. Per què no? Tothom a l'olla i a empényer... I en això, aquest equip de Luis Enrique és un mestre.