La pissarra del Barça-Leganés

BarcelonaAgònica i duríssima. Un exercici de patiment del Barça, de lluitar contra els fantasmes, contra els dubtes, contra les crítiques, contra els nervis, contra la desorientació. I contra un Leganés que ha estat a punt de puntuar i que ha marxat del Camp Nou deixant encara més tocat l'equip blaugrana, poc content tot i guanyar (2-1).

Era impossible separar el duel d'avui del de dimarts a París i pràcticament totes les accions s'han mirat des del prisma de l'eliminatòria contra el PSG. Tant en direcció al que va passar en l'anada, com al que podria passar en la tornada al Camp Nou. Valorar la reacció de l'equip i mesurar les opcions de fer, o no, la golejada que cal per no caure eliminat.

I, sense voler-ho, el Leganés ha facilitat aquesta connexió perquè s'ha plantat amb el mateix esquema defensiu que els francesos: un 4-1-4-1 relativament baix, deixant fer el Barça en la fase d'iniciació del joc i activant la intensitat per recuperar la pilota a camp propi.

Contra això, s'ha vist un Barça amb ganes de provar coses noves en el seu posicionament de progressió. Sergi Roberto ha buscat recepcions més endarrerides i menys obertes, emplaçat lleugerament a carril central. Messi ha esperat obert a la banda i Rakitic s'ha situat al mateix eix que el lateral blaugrana.

També s'ha repetit un patró ja conegut, amb l'interior lateralitzant la seva posició per rebre en l'interval entre central i lateral. Ho ha fet, sobretot, Rakitic per la dreta.

Per l'altra banda, l'esquema del triangle lateral-interior-extrem era al revés: Digne i Neymar s'han enganxat a la banda i Rafinha s'ha situat entre els dos, per dins.

L'inici del Barça ha sigut intens, amb bon ritme de circulació i mobilitat, i l'equip ha trobat premi aviat, després d'una gran centrada amb l'exterior de Suárez i d'una rematada al segon pal de Messi.

La recepció que l'uruguaià ha fet a tocar de la banda en l'1-0 no ha sigut circumstancial, ha semblat una instrucció perquè s'ha repetit en diversos moments del partit. Luis Suárez ha sigut decisiu per mantenir el dinamisme ofensiu en els primers compassos.

L'equip, però, ha perdut el to ben entrat el primer temps, quan s'ha perdut el rigor posicional que estava funcionant. Messi ha començat a rebre en posicions massa endarrerides i els companys, pel desig d'oferir-li solucions per davant (les úniques que contemplava l'argentí, especialment vertical avui), han abocat les jugades a una pèrdua que ha començat a desequilibrar l'equip.

Els contraatacs del Leganés s'han multiplicat, i sort ha tingut l'equip de Ter Stegen per evitar l'ensurt d'un 1-1 que hauria tensionat el Camp Nou.

Era inevitable que el fantasma del PSG planés per l'estadi i més d'un s'ha imaginat que, si en lloc de Guerrero o El Zhar, cacen alguna de les transicions Cavani o Draxler, l'eliminatòria està perduda.

Però ni els avisos madrilenys han servit perquè el Barça reaccionés. Potser, fins i tot, l'han confós. El partit reclamava més ritme de circulació per atacar un Leganés còmode sense pilota, però l'equip s'ha acabat precipitant i ha permès l'intercanvi de cops que semblava imprudent amb un marcador tan curt.

El Leganés ha seguit perdonant i ha fet pujar les línies per canviar la seva espera per una pressió cada cop més alta i agressiva.

La inèrcia ha fet neguitejar encara més un Barça espès, nerviós, espantat. I el Leganés ha sentit l'olor de sang, s'ha vist vencedor al Camp Nou. Hi ha cregut i ha empatat.

Més nervis. Més dubtes. Luis Enrique ha hagut de fer entrar Iniesta, Denis i Jordi Alba per salvar la situació a falta de 20 minuts, i s'ha entrat en aquella fase de presses, de pànic de tornar a ensopegar, aquella fase d'histèria i de lluites solitàries. Neymar, el més còmode en aquest context poc tàctic, ha provocat un penal al minut 88 que ha transformat, amb suspens, Messi, i que ha permès salvar el 'match point' a la Lliga. Patint fins a l'últim córner, fins a l'últim xut, fins a l'última picabaralla.