La placeta dels Peixos
Més que una plaça, és una petita raconada que forma la confluència dels carrers Ripoll, Magdalenes i l’edifici monumental de la Fundació Balmesiana, amb la seva biblioteca. Aquest lloc m’és molt familiar perquè durant uns anys hi anava diversos cops a la setmana mentre escrivia un assaig històric sobre l’humor medieval. Per arribar-hi, passava per davant d’unes pintures del segle XIII, arrencades del palau que hi havia allà anteriorment.
Som en un indret molt antic. Per aquí passava l’aqüeducte romà i s’hi ha documentat sitges carolíngies, o un obrador del burg medieval dels Arcs. La llegenda local diu que va ser en aquest indret on va tenir lloc la baralla entre el gegant Moro i el del Pi. Del cert, sabem que el 1711 la impremta de Bartomeu Giralt es va traslladar del carrer de Sant Gaietà a la plaça dels Peixos. Tanmateix, l’origen d’aquest nom no està gaire clar. Víctor Balaguer deia que al·ludia a l’existència del desaparegut palau dels Peix, amb la façana adornada amb uns peixos.
Pel Diario de Barcelona o El Correo Mercantil podem conèixer a alguns dels seus antics veïns. A finals del segle XVIII hi vivien el polític i fabricant de velluts Manel Berenguer, el sastre Macari Giralt, el sabater Jaume Vila o el cadiraire Joan Capdevila. I hi funcionava una taverna molt popular, situada davant de la casa del senyor Ramona, on vivia la Francesca Quer, una vídua sense família que s’oferia per treballar de cuinera. Llavors era una placeta quadrada dins del desaparegut barri de la Catedral, on sembla que encara hi desembocava el carrer de Copons.
A principis del segle XIX el carrer de Sant Gaietà va ser rebatejat com del Governador. Llavors a la plaça dels Peixos hi residien el doctor en dret Narcís Farro, el fuster Josep Palà i el perruquer Antoni Cerdà, de qui va escriure molts anys després en Frederic Climent Terrer. El 1819 obria la farmàcia de la plaça dels Peixos, tot i que d’altres donen el 1863 com a data fundacional. A la taverna de la plaça s’anunciava oli del país, i a la botiga d’espelmes de greix també. Vint anys més tard, hi trobem el despatx de l’escrivà de la Reial Audiència, Josep Pich. Així com la llibreria de Josep Cherta, una botiga de vànoves i una senyora que rentava tuls, blondes, gases, sarges i velluts. O el fuster Antoni Llausàs, que vivia a la cantonada amb el carrer de Copons.
La reducció d’aquest espai es produeix a mitjans del segle XIX, quan ja només hi arribaven els carrers de Ripoll, Magdalenes i Governador. Seria aquest últim el que es menjaria part de la plaça, que va començar a desaparèixer de les guies urbanes. Llavors allotjava la tresoreria de la societat minera La Leridana. El 1868 El Principado publicava un poema que feia conya de l’Eixample en construcció i que proposava eixamplar també els carrers de Perot lo Lladre, d’en Bot o de l’Infern, i les placetes dels Cecs o dels Peixos. El lloc començava a difuminar-se en la ciutat nova.
A principis del segle XX era un tros de carrer, sense cap placa. Amb prou feines la part baixa del carrer del Governador, des de 1909 rebatejat com a Duran i Bas. A la cantonada amb Magdalenes hi havia el local de l’Orfeó Català, i uns anys després s’hi obria la fàbrica d’elàstics de Josep Pia. El cronista Ricardo Suñé escrivia, a la postguerra, que la plaça dels Peixos només era un record. Uns anys més tard s’hi faria l’edifici que allotja l’aparcament Monleon. Fins que, el 1988, amb la desaparició de l’edifici on s’amagaven els arcs de l’antic aqüeducte, avui a la vista, es va remodelar tota aquesta zona. D’aquella època deu ser la placa a la paret de la Balmesiana en record d’una plaça que avui és més intuïció que urbanisme.