El plaer de Puigdemont i el dolor de Junqueras
Si la vida és un equilibri inestable de plaers i dolors, en la mirada dels electors independentistes, Puigdemont és -que ningú ho afagi literalment- el plaer arrauxat : el gust de deixar-se portar per la sentimentalitat, per la lluita èpica i emocional, per l’aventura heroica, pel risc de la confrontació permanent. A Junqueras, en canvi, se’l veu com el dolor assenyat : la idea judeocristiana d’esforç, de parar l’altra galta (“Soc bona persona”), d’anar pas a pas, de pensar en les conseqüències, de mirar al teu voltant empàticament.
La tria no és fàcil. Cap d’ells té la veritat. I tots dos són veritat. Puigdemont té l’avantatge de jugar en el terreny de l’emotivitat, de les vísceres, que és el que més funciona en l’era de l’explosió comunicativa sense filtres, de les xarxes socials. Junqueras, en canvi, es mou més en l’avorrit camp de joc de la racionalitat. Una derrota (que és el que ens ha passat) produeix una emoció col·lectiva negativa, reactiva. A vegades també acompanyada de reflexió, però menys. Aquest és l’estat d’ànim general de l’independentisme i, per extensió (alhora per reacció i per osmosi) del conjunt de la societat catalana. La crisi sanitària i econòmica ha acabat de situar-nos en aquesta sensació de decadència, de desesper, d’impotència i desconcert.
Puigdemont té l’avantatge que simbolitza la resistència activa, com aquells bandolers que les autoritats mai aconseguien caçar. S’ha escapolit de l’enemic. Des de l’exili, segueix presentant batalla judicial. Junqueras, captiu, juga la carta de la dignitat serena i conseqüent: del seny, del govern, del diàleg, un triplet difícil quan tot està cap per avall. La suma de les dues circumstàncies fruit de la derrota produeix una mena de nostàlgia de quan semblava que tot era possible, que ara mateix és més forta que la idea de futur. Perquè el futur és molt negre i desdibuixat, igual que el present.
Una pregunta estratègica clau és: per què genera tant de rebuig la idea de diàleg dins el puigdemontisme? És una carta a la qual normalment ningú renuncia, sempre es vol fer passar els rivals per no dialogants, no? És evident que a Madrid ningú vol dialogar o que volen un diàleg fake per entretenir i adormir la política catalana. Però això, precisament, és un punt a favor d’anar-hi amb una actitud ben desperta, amb objectius negociadors precisos. Potser la síntesi entre el plaer arrauxat de la confrontació i el dolor assenyat del diàleg està en convertir el diàleg en la confrontació més intel·ligent. Anar al diàleg amb un programa comú consensuat per l’independentisme (si pot ser pel sobiranisme), i que en tot cas siguin els altres els que s’aixequin de la taula. Una negociació seriosa i ambiciosa pot col·locar l’independentisme en millors condicions, tant de cara al conjunt de la societat catalana (no només als convençuts) com a la comunitat internacional. La negociació no impedeix, a més, la mobilització popular i reforça el bon govern.
Com deia Spinoza, cap emoció no pot ser conquerida o dominada per res més que l’oposició d’una emoció més forta. I podem afegir que cap raó no pot ser guanyada sinó per una raó més fonda. ¿Quina emoció positiva i quina raó més rumiada (quin metarelat) poden ajudar l’independentisme a tornar a fer un discurs atractiu per a tot el país? O, dit d’una altra manera, ¿com podem sumar emoció i reflexió? ¿Com podem tornar a fer del diàleg (d’aquella demanda efímera del sit and talk) una eina poderosa que generi complicitats internes, simpaties exteriors i nervis a Madrid?
Estaria bé que no haguéssim d’esperar a després de les eleccions per encetar un camí de síntesi intel·ligent i generosa, oberta a tot el sobiranisme. JxCat i ERC estan condemnats a entendre’s. Els electors ho saben: és probable, doncs, que guanyi qui ofereixi més entesa, més mà estesa, més cintura, menys revengisme, menys retrets. L’agonia d’un govern dividit no beneficia a ningú.
