El planeta a votació

Ara ja tenim una idea prou clara de qui concorrerà a les eleccions del novembre: Hillary Clinton, gairebé segur (abans del Superdimarts, l’èxit rotund a Carolina del Sud empenyia els mercats predictius a donar-li un 96% de probabilitats d’obtenir la nominació del seu partit), i Donald Trump, altament factible (abans de les votacions d’ahir els mercats li donaven un 80% de probabilitats). Però encara que es produeixi un gir impressionant en el que queda de les primàries, ja sabem molt bé què és el que estarà en joc: concretament, el destí del planeta.

Per què dic això?

Evidentment, la divergència entre els partits sobre la política mediambiental s’ha anat aprofundint. Fa només vuit anys, el Partit Republicà va nominar John McCain, que presentava un programa en què s’incloïa la demanda d’un sistema de comerç de drets d’emissió -és a dir, un sistema que limita les emissions, però que possibilita que els permisos de contaminació es puguin comprar i vendre- amb l’objectiu de frenar els gasos causants de l’efecte hivernacle. Des de llavors, però, el rebuig a la ciència climàtica i l’oposició a qualsevol cosa que pugui evitar la catàstrofe s’han convertit en pilars essencials de la identitat republicana. Per tant, les opcions el 2016 són més contrastades que mai.

No obstant, la divergència entre els partits, per si sola, no seria suficient per convertir aquest any en un moment veritablement crucial. Al capdavall, elegir un president que sigui favorable al medi ambient no serviria de gaire si el president, o la presidenta (molt més probable), no estigués en condicions d’allunyar-nos de l’abisme. I la veritat és que probablement, tenint en compte la regressió republicana i el semibloqueig del partit sobre la Cambra de Representants, ni tan sols una victòria aclaparadora aquest any crearia un ambient polític perquè qualsevol proposta semblant a la de McCain el 2008 pogués ser aprovada pel Congrés.

Però aquesta és la qüestió: el pròxim president no necessitarà aprovar cap mena de legislació per fer un pas important cap a la salvació del planeta. L’avenç espectacular de la tecnologia energètica ens ha posat en una situació en què l’acció executiva -una acció basada en lleis que ja existeixen- pot aconseguir grans coses. Per dur a terme aquesta acció només necessitem una voluntat executiva, i un Tribunal Suprem que no li barri el pas.

I les eleccions d’aquest any determinaran si aquesta situació es manté.

Curiosament, sembla que moltes persones, incloent-hi algunes que haurien d’estar més informades, continuen sense adonar-se de l’actual revolució de les energies renovables. Fa poc Bill Gates va afirmar, com ja ha fet unes quantes vegades en els últims anys, que necessitem un “miracle energètic” -alguna mena de descobriment tecnològic increïble- per frenar el canvi climàtic. Però ja s’ha produït, aquest miracle: el cost de l’electricitat generada per mitjà del vent i el sol ha baixat espectacularment, alhora que els costos d’emmagatzematge, crucial per fer que les renovables puguin competir amb l’energia convencional, ara mateix continuen caient en picat.

El resultat és que ens falten pocs anys per arribar a un món on les fonts d’energia amb emissions netes puguin substituir la major part del nostre consum de combustibles fòssils a un preu bastant mòdic. És cert que els republicans continuen repetint com robots que qualsevol intent de frenar les emissions “destruiria l’economia”. Però en aquest moment aquestes afirmacions són absurdes. Tant des d’un punt de vista tècnic com econòmic, de fet, seria bastant fàcil aconseguir una dràstica reducció de les emissions. L’única cosa que necessitaríem per portar-ho a la pràctica serien unes polítiques moderadament favorables al medi ambient.

Com a membre del gremi d’economistes, em veig obligat a dir que el millor seria que aquestes polítiques s’apliquessin per mitjà d’un sistema global com ara el del comerç de drets d’emissió o els impostos sobre les emissions de CO 2, que ens proporcionarien incentius per reduir les emissions en tots els àmbits de l’economia. Ara bé, una iniciativa com el Pla d’Energia Neta del govern d’Obama, que implementaria unes normes flexibles imposades per l’Agència de Protecció Mediambiental sobre els emissors més importants, hauria de ser suficient per acostar-nos molt a l’objectiu.

I, com he dit, no caldria cap nova legislació, només un president amb voluntat d’actuar i un Tribunal Suprem que no s’hi interposi i sacrifiqui el planeta en nom d’una ideologia conservadora. És més: l’acord de París de l’any passat significa que si els EUA avancen cap a l’acció contra el canvi climàtic una bona part del món seguirà el nostre exemple.

No sé si us passa el mateix, però a mi aquesta situació em posa molt nerviós. Mentre la perspectiva d’una acció eficaç contra el canvi climàtic semblava remota, la pura desesperació em mantenia, i estic segur que a moltes altres persones també, en un mena d’atonia còmoda: sabies que no passaria res, de manera que et limitaves a tirar endavant. Ara, però, la salvació està clarament al nostre abast, però encara és molt possible que perdem el que ja podríem tenir al sac. I aquest és sens dubte l’assumpte més important que tenim sobre la taula, per sobre de coses com el sistema d’assistència mèdica, la reforma financera i la desigualtat.

O sigui que al llarg d’aquestes eleccions viuré amb l’ai el cor. Sens dubte hi haurà molts moments entretinguts, tenint en compte l’espectacle de fira que té lloc en un dels dos bàndols. Però no oblidaré que aquesta vegada el que està en joc és extremadament seriós. I vosaltres tampoc ho hauríeu d’oblidar.