La intolerable opacitat de la gestió dels residus del plàstic
BarcelonaLa Xina va prohibir al gener la importació de residus de plàstic. Ha estat un cop dur, duríssim, perquè aquest país havia anat absorbint fins ara gairebé la meitat de les exportacions de residus de plàstic que hi havia al món. Gairebé tots els països occidentals, dels Estats Units al Japó passant per Alemanya o Espanya, estaven externalitzant la gestió dels residus tirant pilotes (d’escombraries) fora. Literalment. Perquè gran part del que s’exportava era un plàstic que no es podia reciclar, ja que era de mala qualitat, estava brut i era difícilment destriable. Després d’anys de ser l’abocador del món, la Xina va dir prou.
Què se n’ha fet dels residus de plàstic que abans anaven a la Xina? No és fàcil saber-ho. El colpidor dossier que han preparat avui Sònia Sánchez i Elena Freixa ens en dona algunes pistes, però el que resulta preocupant és la dificultat per obtenir les dades i la falta real de control per part de les administracions públiques sobre el destí final dels residus del plàstic. El ciutadà conscienciat, que no és encara majoritari, recicla com cal al contenidor groc, i als abocadors es fa una tria dels diferents plàstics. Els dels envasos de begudes no són un problema perquè, si es fa bé, són fàcilment reciclables, però n'hi ha tot un conjunt complicat de reutilitzar que s’empaqueta i es ven a empreses que, en teoria, l’han de portar a reciclar, però un cop convertit en “producte” segueix un itinerari opac.
Se sap, pel que han explicat tant organitzacions ecologistes britàniques com activistes tailandesos, que des del gener, quan va entrar en vigor la prohibició xinesa, part d’aquests residus van anar a parar a Tailàndia. Però, entre maig i juny, tant aquest país com altres com Malàisia o Indonèsia, desbordats, també van posar restriccions a les importacions de residus plàstics. Ara es diu que potser aniran al Pakistan o Bangladesh...
¿Encara ens estranya que la majoria dels 5,2 milions de peces de plàstic que arriben als oceans provinguin dels rius asiàtics? Hi hem enviat les nostres escombraries, que sabíem que majoritàriament no es podien reciclar, i ara ens posem les mans al cap perquè aquella brutícia mata els oceans i ens arriba fins i tot a taula, a través dels peixos contaminats amb microplàstic que mengem a casa.
És un problema que s’agreujarà encara més i que requerirà mesures extremes. La Unió Europea ha començat a posar-se les piles amb noves directives que prohibeixen directament alguns tipus de plàstic i obliguen a augmentar el percentatge de reciclatge. Tanmateix, tothom està d’acord que el que cal és reduir de manera dràstica la producció i el consum de plàstic. I per això cal incrementar els costos per als productors, de manera que assumeixin el preu del reciclatge, i obligar el consumidor a compartir-ne l’esforç. Ara, per fer-ho bé cal més transparència per part de les empreses i un control més rigorós de les administracions. Caldran més abocadors, més plantes de reciclatge i més recerca. Hem de fer-nos responsables dels nostres residus, assumir el problema que hem creat i buscar solucions a llarg termini. Perquè ja ningú vol els nostres plàstics.
