Plataformes i censura: una temptació massa fàcil
Es pot gaudir de L’últim tango a París, per exemple, sabent com Marlon Brando i Bernardo Bertolucci les hi van fer passar a Maria Schneider? Crec que la resposta a aquesta pregunta és estrictament personal: no m’atreviria a jutjar ningú per la seva posició. És també arbitrària: cada cas concret pot generar una resposta diferent en cadascú, depenent del seu background, preocupacions, fílies, fòbies, ideologia o peu amb el qual s’ha llevat aquell dia. Per això em preocupa certa tendència, a les xarxes, de voler passar un corró uniformitzador sobre aquesta qüestió segons el qual cal proscriure obres rellevants només perquè avui serien inadmissibles pel missatge o per com es van executar.
La cultura sol ser reflex de les bondats i les misèries d’una determinada societat. És per això que l’audiovisual de fa dècades està plagat d’exemples de pel·lícules amb tics masclistes, homòfobs o racistes. Per sort, aquests deixos han minvat -tot i que no han desaparegut ni de bon tros- de les obres actuals. Al mateix temps, hi ha una conscienciació clara sobre el valor patrimonial de qualsevol obra cultural. Per això Berlín conserva alguna secció del mur de la vergonya que dividia la ciutat: per recordar les conseqüències últimes de les ideologies basades en negar l’existència de l’altre. En comptes de tirar Auschwitz a terra, el mantenim com a testimoni per fer memòria. (I fer-se selfies ignominioses, però això és un altre tema.)
La clau és la contextualització. De la mateixa manera que des de fa dècades mirem les pel·lícules de Leni Riefenstahl pel prodigi tècnic que van suposar, i ho fem prenent la distància preceptiva cap a la ideologia nazi que contenen. De fet, no hi ha res com mirar El triomf de la voluntat amb ulls d’avui per vacunar-se contra ideologies supremacistes i totalitàries. Les plataformes, conscients d’aquesta pressió de les xarxes, han tendit a amagar alguns dels títols més problemàtics. Però crec que l’opció més responsable seria oferir-los, emmarcant-los convenientment.
Les plataformes estan donant mostres de cedir a les demandes de censura, vinguin d’estats autoritaris o de grups de pressió. És un fenomen greu, perquè ho administren uns ens perfectament opacs, sense capacitat per fiscalitzar les seves decisions. Són els grans bibliotecaris de l’audiovisual, només que la seva missió no és salvaguardar la cultura sinó fer diners. I, per tant, són susceptibles d’optar per la solució més còmoda. Que és també la més empobridora, culturalment parlant.
¿De quantes obres que avui ens semblen normals ens n’avergonyirem una mica d’aquí tres dècades? ¿Quants artistes seguim admirant només perquè senzillament ignorem els seus comportaments més aberrants? I, en tot cas, les societats culturalment més avançades, ¿han arribat on són a còpia de censura o de llibertat i educació?
