“Plegar velas”

Em trec el barret davant dels que continuen manifestant-se contra el rei al carrer, els que surten l’11 de setembre, l’1 d’octubre, el 3 d’octubre i sempre que cal (que és massa sovint). Si no fos per ells, apaga i anem-se’n. Ai, no, que aquesta es diu directament en castellà, sí, apaga y vámonos.

En tenim unes quantes, d’aquestes; les deixem anar i au. Així fem ben palès que en català no hi ha cap equivalent, que el català coixeja. Bé, més aviat fem evident que nosaltres no sabem com dir-ho en català, que els que anem faltats de recursos som nosaltres, no la llengua. Perquè...¡i tant que tenim expressions equivalents! Per exemple, si desistim, si veiem que ja no val la pena continuar lluitant per una cosa i la donem per perduda, podem tancar la paradeta, plegar veles o fins i tot acabar amb un bona nit i tapa’t! Per evidenciar que hem perdut, sovint ens surt (o sortia) un turutut viola (o altres turututs com tururut sant Pere o tururut pa amb oli) o admetem resignats que ja hem begut oli.

A veure, amb el títol he sigut una mica tramposa perquè ja sé que en castellà existeix l’expressió recoger velas amb el mateix significat que plegar veles, però, ves, com que plegar, en alguns sentits, ja és una catalanada… Sí, d’aquelles tan simpàtiques com rachola. Ara bé, per molt que en castellà (d’aquí) es digui Hoy plego a las seis, en català es va deixant de plegar la roba i es doblega (del castellà doblar ). Sí, a molts, quan ho sentim, ens exploten les orelles, però només cal que busqueu per internet consells per tenir l’armari ben endreçat. Es veu que la clau és “saber doblegar” la roba. Jo sí que quedo ben doblegada quan llegeixo segons què. No em digueu que no n’hi ha ben bé per tirar el barret al foc.

És el món al revés: ara la roba, un cop eixuta, es doblega, i la gent, un cop vençuda, es plega a la voluntat d’altri. Cap de les dues coses és normativa (ara com ara), però sobretot la segona és molt habitual en el llenguatge periodístic (en aquest món de mones, sotmetre’s a la voluntat d’altri és el pa de cada dia). Amb aquest significat, ¿ plegar-se aporta cap matís respecte a doblegar-se? Jo diria que no, a part de ser igual que en castellà. ¿Si ja teníem un sentit figurat de doblegar-se, per a què necessitàvem el de plegar-se? ¿Sense l’empenta del castellà hi hauríem arribat? D’altra banda, no seria la primera vegada que una paraula triomfa perquè, a part de ser igual que en castellà, és més curta i encaixa millor als titulars (Àngela!, algun avantatge havien de tenir els mitjans digitals!)

Potser sí que abans que el vent doblegui els pals és millor plegar veles, però el viatge és llarg i a plegar-nos sempre hi som a temps.