El PNB que va ressorgir després d’un 155
SubdirectorPer entendre el PNB actual ens hem de remuntar al 5 de maig del 2009. Aquell dia els jeltzales van patir el seu particular 155 i van ser desallotjats del govern basc. Per aconseguir que per primera vegada hi hagués un govern espanyolista a Euskadi, format pel PSE i el PP, els aparells de l’Estat van impedir que l’esquerra abertzale pogués concórrer a aquelles eleccions, de manera que el resultat va quedar completament adulterat.
Davant d’aquell escenari el PNB tenia dues opcions: o el que en terminologia carlista se’n diu echarse al monte, radicalitzar-se i plantejar una política de confrontació amb l’Estat, o fer el contrari, és a dir, rectificar, moderar-se i esperar el seu torn quatre anys més tard. Aquell mateix 5 de maig el lehendakari que havia portat més lluny el pols amb l’Estat, Juan José Ibarretxe, va anunciar la seva retirada de la política. El PNB havia optat per la segona opció.
L’anàlisi que fan des del PNB és molt clara: la seva estratègia d’emancipació nacional passa pel control de les institucions. Fora de les institucions no hi ha vida, i més si això et porta a compartir espai amb el teu adversari històric en el camp nacionalista, l’esquerra abertzale. Perceben que el risc de desnacionalització és massa gran per a una comunitat petita que lluita per mantenir una llengua i una identitat fortament amenaçades.
El PNB d’Urkullu beu d’aquella experiència. I, igual que Scarlett O’Hara davant de Tara, els penebistes van jurar que mai més es deixarien prendre la lehendekaritza ni xocarien contra la paret de l’Estat. D’alguna manera van portar a l’extrem la teoria de la correlació de forces. I la societat basca ha recompensat aquest gir pragmàtic i valora la influència del seu partit insígnia a Madrid i la gestió que fa dels nombrosos recursos que permet el sistema de concert.
Per al PNB l’aliança amb el PSE també és estratègica perquè fan una lectura crítica de la polarització nacional que va comportar l’acostament d’Ibarretxe a Batasuna. Havent-hi una majoria nacionalista-sobiranista molt sòlida, pròxima al 60%, creuen que seria un error una política frontista perquè comportaria també la mobilització i la unitat unionista. I la memòria de la violència els fa rebutjar qualsevol cosa que els acosti a una fractura social. A més, aquesta opció també té un avantatge: a Euskadi govern i oposició són nacionalistes, de manera que componen un ecosistema completament independent de Madrid. Això sí, EH Bildu ha d’acontentar-se amb la posició de segon partit basc i l’únic que li fa pessigolles al PNB, sobretot als ajuntaments.
Aliances a Madrid
Ara mateix la principal preocupació per al PNB és la política d’aliances a Madrid. No és cap secret que ells voldrien un soci català amb qui coordinar-se i estirar el PSOE cap a posicions liberalconservadores, sobretot en l’àmbit econòmic (Urkullu ha promès que no donarà suport a uns comptes que apugin impostos), però no el tenen. JxCat no vol jugar aquest paper i ERC és massa d’esquerres per a ells. La paradoxa que es poden trobar és que coincideixin al Congrés amb les posicions de Ciutadans.
Entre sumar amb Cs i fer-ho amb ERC els jeltzales prefereixen això segon. També perquè creuen que l’estabilització del conflicte català els beneficia, ja que allunya la possibilitat d’una victòria de la triple dreta. I, per tant, d’un altre 155.