Un poble traït

Un poble traït pels representants de les seves institucions, això és Espanya, i em temo que avui també pot ser-ho Catalunya per més que els dolgui a molts ciutadans i a alguns representants públics i no precisament per la traïció simbòlica sinó per la de la mala gestió.

Espanya continua sent un estat, l’espanyol, i una nació, la catalana, en permanent bucle històric, amb el temps suspès, a la recerca del perquè d’un país fallit institucionalment i incapaç d’espantar els seus fantasmes.

Un poble traït és el títol d’una interessant i acurada història d’Espanya (1876-2014) de l’historiador anglès Paul Preston que explica les arrels d’un sistema corrupte i incompetent que durant segles bloqueja el progrés social i econòmic. Preston, més enllà de l’orteguiana “ conllevancia ” que defineix encara avui la incapacitat del nacionalisme espanyol de suportar la identitat de Catalunya, va a l’arrel del perquè del bloqueig. Intenta explicar què hi ha més enllà de la incapacitat de suportar la diferència en un país mediocre que no aconsegueix acabar amb la idea que Àfrica comença més enllà dels Pirineus.

Per què Espanya no progressa de manera cooperativa des del punt de vista polític? Preston també cita l’Ortega de l’España invertebrada : “Començant per la monarquia i seguint per l’Església, cap poder nacional ha pensat més que en ell mateix. ¿Quan ha bategat el cor, al cap i a la fi estranger, d’un monarca espanyol o de l’Església espanyola pels destins profundament nacionals? Mai, que se sàpiga. Han fet tot el contrari. La monarquia i l’Església s’han obstinat en fer adoptar els seus destins propis com els veritablement nacionals”.

En què consisteix avui la traïció? Doncs en posar per davant majoritàriament les ambicions personals, la fortuna, el nepotisme i la frivolitat. Ha avançat Espanya? ¿Avui és diferent l’actitud de la monarquia i l’Església? ¿Són menys mediocres o personalistes la mitjana de polítics al dictat del seu narcisisme, els sondejos i l’exabrupte a Twitter?

Malauradament, el temps és dens en la història d’Espanya, tan dens que no es mou en algunes institucions vertebrals. La societat és avui democràtica, europea, amb un percentatge de població universitària inèdit, digital i més mòbil que mai en la seva història, però ¿aconsegueix uns representants polítics capaços de sortir d’un bloqueig confortable que els instal·la en la gestió mediocre, la bronca i la imposició de la força, o d’altres que s’autoarraconen al ring amagant-se al darrere d’un orgull desgraciadament més estètic que útil?

Un dels grans polítics que ha tingut Catalunya diu avui en privat que “fins ara la política no anava bé però el país aguantava”, abans de precisar que avui el “tortura el dubte de si el país, la seva societat i la seva economia seran capaços de resistir” l’embat polític, econòmic i sanitari .

Catalunya es dirigeix cap a unes eleccions fonamentals per sortir de la letargia en la qual l’ha sumit la derrota col·lectiva del 2017. ¿No és una derrota la presó, l’exili, la frustració, el desconcert que encara transmeten els líders polítics incapaços de refer les pròpies files i els ponts?

El president a l’exili considera que els que creuen en la negociació són una cosa semblant als terraplanistes, i els que han tingut la valentia d’intentar negociar continuen sent tractats amb desdeny per un PSC i un PSOE que en comptes d’actuar com a socis ho fan acovardits

El temps suspès

La campanya entre els independentistes augura un nivell de demagògia intens, capaç de desmotivar una part de la ciutadania que es pot traduir en abstenció i en una atomització de forces que facin difícil la governabilitat.

La suma d’identitats personals de JxCat, reunides al voltant del lideratge carismàtic de Puigdemont, busca el cos a cos amb ERC acusant-la d’alta traïció. Mentrestant, ERC es cou en la gestió dels departaments clau de la lluita contra la pandèmia en un Govern cada dia més transparent en les seves diferències i menys solidari en les dificultats que imposa el covid.

Per fi s’acaba una legislatura per oblidar. Una legislatura amb un president que va arribar dient que temia quedar-se en els simbolismes i va ser incapaç de no complir el seu auguri. Una legislatura de simbolismes per damunt de les responsabilitats i l’avorrida gestió de la cosa pública, imprescindible per a l’administració eficient dels impostos i els problemes dels ciutadans, que han vist com l’economia s’enfonsava. Una legislatura de confrontació entre les forces sobiranistes, una oposició desapareguda i gasiva i una dreta unionista superada per l’atractiu de l’original de l’esperit franquista revifat per Vox, a qui ens haurem d’acostumar a veure al Parlament. Una legislatura per oblidar.