Pobre Rodolfo Camerino

Divendres al vespre, en prime time, vam veure TV3 confinada, un fals documental sobre de quina manera s’han mantingut les emissions de la cadena amb els professionals treballant en temps de coronavirus. El protagonista i fil conductor era en Rodolfo Camerino, un suposat realitzador, presumptuós i amb ínfules d’artista que, tot i tenir grans ofertes de feina a Miami, accepta salvar la cadena, gairebé com un favor. Des de casa seva s’encarrega d’anar donant pas a tots els programes, posant en evidència la situació de precarietat, intentant que tot funcioni. El fals documental comptava amb la complicitat dels presentadors de TV3 que connectaven amb Rodolfo Camerino per seguir les seves indicacions televisives. L’intent de fer humor, però, va convertir l’emissió en insofrible. La verborrea incessant d’en Rodolfo i el teatret que els hi va tocar fer als presentadors, la majoria enregistrats amb el mòbil a casa seva, no feia gràcia. Per sort, el fals documental va durar mitja hora.

Tenint en compte les circumstàncies d’autèntica precarietat a l’hora de treballar, se li ha de reconèixer a TV3 confinada algunes virtuts: l’esforç per intentar crear un format televisiu original que s’ajustés a les condicions obligades del confinament (tot i que el resultat fos tan decebedor) i la feinada de Pol Mallafré. Convertit en Juan Palomo, va fer gairebé tots els papers de l’auca: intèrpret, correalitzador, coguionista, muntador musical i editor de vídeo. I, tot sigui dit, el muntatge d’aquest fals documental era una filigrana. A nivell de guió, en Camerino va saber relacionar-se bé amb les imatges gravades de les connexions, avançant-se al que passaria. Però, tot i la bona voluntat, l’humor fallit i la xerrera constant van convertir el programa en carregós i poc interessant. La proposta era absolutament buida. L’espectador no tenia on agafar-se ni cap raó per continuar. El gènere del fals documental, per més humorístic que sigui, pretén explicar alguna cosa que vagi més enllà de la narració evident. En aquest sentit, TV3 confinada era obvi i pla, una successió d’esquetxos dolents. Al marge de posar en relleu la precarietat laboral (que ja fa setmanes que els espectadors estem notant), el programa no tenia cap altra funció que la comedieta tronada. La promoció del programa va induir l’audiència a certa confusió, perquè semblava donar a entendre que descobriríem de quina manera s’estava treballant a TV3. Les imatges de la careta on es veia la cadena amb passadissos i portes precintades estimulaven més la tafaneria que veure la tonterieta del Marc Ribas fent veure que no sabia fer una truita o la Lídia Heredia parlant-li a una planta. Amb totes les hores i energia invertides en aquest programa haurien pogut explicar alguna cosa més que despertés la curiositat de l’espectador. En canvi, va provocar estupor i vergonya aliena.