Poca fe en l’autonomia tributària
Fa poc que s’ha presentat l’informe Panorama de la fiscalitat autonòmica i foral 2017. L’elabora anualment el Registre d’Assessors Fiscals del Consell General d’Economistes. Aquest informe ofereix dades sobre la recaptació que generen els impostos en mans de les autonomies, així com les mesures fiscals i la normativa que aplica cadascuna d’elles sobre els diferents tributs. És molt interessant perquè recull tota aquesta informació d’una manera molt detallada, comunitat autònoma per comunitat autònoma. Cada any surten veus que alerten de la diversitat fiscal existent entre les autonomies que posa de manifest l’estudi, i conclouen que tot això és un desgavell i que va en contra de la unitat de mercat i de l’eficiència econòmica per les diferències fiscals entre els territoris.
Cal recordar que les comunitats autònomes tenen dues categories de tributs: els que els ha cedit l’Estat i els que han creat les mateixes autonomies. Els cedits per l’Estat poden ser de cessió parcial o total. En el primer cas, les autonomies només participen en un percentatge del rendiment de l’impost cedit (50% en l’IRPF, 50% en l’IVA i 58% en els impostos especials). En els cedits totalment, la comunitat autònoma percep el 100% del rendiment de l’impost (cal destacar, entre d’altres, l’impost sobre el patrimoni, l’impost sobre successions i donacions i l’impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats).
Les comunitats autònomes poden crear tributs dins del marge que els marca la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (Lofca): no poden gravar fets imposables ja gravats per l’Estat. Com que els tributs estatals graven extensament els diferents conceptes gravables, les autonomies han hagut de fer córrer la imaginació per trobar fets no gravats prèviament pels impostos estatals. Això ha comportat que moltes vegades l’Estat impugni aquests tributs creats per les autonomies, denominats tributs propis, perquè considera que entren en conflicte amb els estatals.
N’hi ha que diuen que s’han creat massa impostos propis, cosa que consideren que incrementa la pressió fiscal i ocasiona costos de gestió i diferències fiscals indesitjables entre les diferents autonomies. Davant d’aquests arguments cal constatar que la pressió fiscal causada per aquests tributs és molt minsa, ja que la seva importància recaptatòria és també molt baixa. Per exemple, el 2015 només van representar un 2,2% del total d’ingressos tributaris autonòmics (a Catalunya, el 3,3%). A més a més, la recaptació per impostos propis correspon majoritàriament a tributs relacionats amb l’aigua (cànon de l’aigua), que el 2015 van suposar el 77,3% dels ingressos per aquests impostos. Per tant, els possibles efectes nocius sobre l’activitat econòmica són molt residuals.
Davant les insuficiències del sistema de finançament autonòmic, les autonomies també s’han vist obligades, moltes vegades, a establir nous tributs per poder quadrar el pressupost, com ha estat el cas de la Generalitat de Catalunya.
Les mateixes veus que denuncien l’excessiu nombre d’impostos propis també critiquen les diferents regulacions que afecten els tributs cedits. Entre els cedits parcialment, les comunitats autònomes poden variar la tarifa de l’IRPF i establir deduccions de la seva quota. Alhora disposen de capacitat per regular certs aspectes (mínim exempt, tipus impositius i deduccions) d’alguns dels impostos cedits totalment, com ara els esmentats més amunt. Fins i tot el president de la recentment creada comissió d’experts per a la reforma del finançament autonòmic ho critica en una entrevista recent al diari Expansión, i proposa que l’impost sobre patrimoni i l’impost de successions i donacions els torni a reprendre l’Estat.
A aquestes persones que pensen que la tributació autonòmica és una disbauxa els diria que no han entès què és la descentralització fiscal i, en conseqüència, el poder i l’autonomia tributària que han de comportar per als governs subcentrals, que no poden tenir un autèntic poder polític si no tenen poder tributari, encara que sigui més limitat que el que pugui tenir l’Estat. Als països més descentralitzats, que es poden prendre com a model de federalisme fiscal, els governs subcentrals tenen un ampli poder tributari -com, per exemple, al Canadà, als Estats Units o Suïssa- i hi ha diferències fiscals entre els diferents territoris de l’estat -principalment en els dos últims-. Amb tot, tots ells representen experiències positives de descentralització. El poder tributari fa més responsables els governs subcentrals i els obliga a retre comptes. Alhora, la possible mobilitat d’individus que les diferències fiscals interjurisdiccionals poden portar limita increments ineficients d’impostos i despeses.
La descentralització fiscal comporta diversitat, i de fet per això es descentralitza: perquè els ciutadans de cada territori puguin decidir aspectes essencials de les polítiques públiques. En canvi, la centralització suposa uniformitat.
Per tant, si els experts que han d’influir en la reforma del finançament autonòmic creuen que s’ha de limitar el poder i l’autonomia tributària de les comunitats autònomes -malgrat que actualment no és gaire extensa- i fer un sistema més uniforme -que vol dir més centralitzat-, el millor que els catalans podem fer és marxar corrents!
