“Poco a poco se llena el fregadero”
Des de petits ens ensenyen que cal tenir paciència. I ara ja puc dir que és un dels cavalls de batalla dels que mirem d’educar els fills. Mira que feia ràbia allò de “la paciència és la mare de la ciència”, però a casa ja se m’ha escapat més d’un dia.
De mica en mica s’omple la pica (i de gota en gota s’omple la bota). Però, xiquets, la nostra pica no és només que no s’ompli sinó que es va buidant, començant per les paraules, perquè ja en queden pocs que conservin la preposició inicial: ara tot és mica en mica i també poc a poc. I no només se sent, sinó que sovint s’escriu així, sense de ni a. A veure, em podeu sortir amb allò de l’economia del llenguatge i que si patatim i que si patatam, però el fet que en castellà l’expressió sigui poco a poco no es pot obviar.
Estic d’acord que no deixa de ser una correcció una mica mestretites, d’aquelles que tampoc faran canviar el món (¿n’hi ha alguna que ho faci?), però què voleu que us digui, “una mica al cor se fica” (tenim l’alternativa perfecta per a algo es algo, sí!, i sense haver de fer cap acudit dolent amb els calbs).
La veritat és que en català el camp de la crida a l’autocontrol, la mesura i la velocitat prudent el tenim ben cobert. Tranquil·litat i bons aliments (som gormands de mena). Menjar poc i pair bé (no fos cas que se’ns posés malament). I sense córrer: sempre anem a pams i sobretot a poc a poc i bona lletra, que com a mínim sona menys amenaçador que sin prisa pero sin pausa (sempre que pensis en la tortura de la gota xinesa, que no és el mateix que la bota malaia, malgrat que ho hàgim barrejat tot).
Ara més que mai necessitem aquesta rica expressivitat calmosa, perquè en aquests moments d’injustícies flagrants que estem vivint, en què tots hem passat a ser terroristes en potència, cada dia la ràbia i la indignació van creixent, i no gaire gradualment. Per cert, per què si tenim gradualment (i progressivament i esglaonadament ) hem de recórrer a paulatinament? Perquè, encara que vingui del llatí paulatim ( a poc a poc ), i que fins i tot Corominas reconegui que “vacil·la a condemnar-lo com a intolerable”, és un calc del castellà i no surt als diccionaris.
Certament, de vegades costa de creure que de mica en mica s’ompli la pica, és a dir, que fer les coses a poc a poc i amb paciència sigui la millor manera d’acabar-les. Sobretot quan te la van destapant. Però és que si l’arribem a omplir, ens podem trobar que el més calent encara sigui a l’aigüera, és a dir, que encara estigui tot per fer. I, tanmateix, és a la pica o l’aigüera, mantenint el cap fred, que tenim possibilitats de construir un futur millor. Per més que alguns facin el que puguin, i més, per fer-nos sortir de fogó.
