Podemos o Podem? Un malestar psicoanalitzable
Des de fa uns dies alguns lectors ens retreuen, a través de comentaris i missatges, que anomenem Podem –i no Podemos– el partit de Pablo Iglesias.
La crítica sorprèn tenint en compte que els grans mitjans catalans –tots– opten per Podem. No és casual: respon al criteri ben establert de traduir, amb alguna excepció, els noms de partits polítics; i ja sense excepcions si el partit, a Catalunya, es fa dir en català.
Però és evident que són molts els que no s'hi senten còmodes. El mateix programa de ràdio que en la informació diu Podem passa a dir-ne Podemos en l'ambient més relaxat d'una tertúlia que, en canvi, mai diria Partido Popular.
L'aversió a Podem barreja dues pulsions. D'una banda, la mateixa que rebutja Llorca per Lorca o Saragossa per Zaragoza: el poc airejat cosmopolitisme partidari de respectar sempre el nom d'origen, com si dir Catalonia en anglès o (la) Catalogne en francès fos provincià.
De l'altra, i aquesta és la interessant, el malestar que ens crea fer nostre el que sentim i volem aliè. En descàrrec d'aquest neguit s'ha de dir que un nom objectiu, neutre, no es fa tan nostre traduït. És quan és subjectiu, emotiu, que traduir-lo té alguna cosa d'adhesió.
Dir Partit Nacional Escocès no ens implica tant com dir Nosaltres Mateixos, que seria la traducció de l'irlandès Sinn Féin. I això potser explica, sobretot tenint en compte el rebuig visceral de molts mitjans britànics, que ara siguin Sinn Féin a tot el món.
Ara bé, mantenint aliè un partit que aspira amb tot el dret també a ser nostre, ¿no ens deixem seduir per un dimoni d'estar per casa? Crec que hi sucumbeix un lector quan afirma que escriure Podem "ens empetiteix i els legitima".
Ben al contrari, jo diria que és descatalanitzant-los que ens fem petits. En la mesura que Podemos vulgui dir-se Podem aquí, només pot esmenar-li la plana qui cregui que té el dret de repartir carnets de catalanitat.
