Poesia i revolució
Les relacions entre l’art i la revolució sempre han estat conflictives. Ja ho van advertir Schiller i Goethe primerencament respecte a la Revolució Francesa en anunciar un conflicte que, posteriorment, s’ha anat repetint en tots els casos. D’una banda, la majoria dels artistes tenen una tendència gairebé natural a donar suport als canvis revolucionaris; de l’altra, tanmateix, realitzada la revolució, observen amb suspicàcia, o amb una rebel·lia explícita, les exigències col·lectives del nou poder revolucionari. En general el conflicte esclata sempre pel cantó de la llibertat individual: la revolució relativitzant-la, els artistes reivindicant-la.
Suïcidat l’any 1930, al llindar del gran desastre estalinista, Vladimir Maiakovski encarna com pocs el conflicte entre l’art i la revolució. El seu enorme problema: ser un artista autèntic i ser un revolucionari sincer. La necessitat de fer conciliar aquests dos termes que il·luminen i enfosqueixen simultàniament. Expliquen els seus moments de grandesa i de misèria, i la mateixa sinuositat de la seva aventura lírica. Entusiasmat amb el futurisme, Maiakovski, juntament amb altres poetes, escriu un dels textos més radicals de l’avantguarda, Una bufetada al gust del públic. Abans de la revolució és la dinàmica que inspira la seva poètica.
La dificultat comença després de la revolució quan, almenys en el terreny de la voluntat política, aquest públic és el “poble”. L’art, en conseqüència, a més de transgressor ha de ser educador. Maiakovski afronta el dilema en un gran assaig, Poesía y revolución. Com altres artistes de la seva generació, i destacadament el seu col·laborador Rodtxenko, es nega a fracturar els seus ideals. Vol seguir sent un revolucionari eficaç sense deixar de ser un poeta lliure. Però precisament la insoluble qüestió de la llibertat acaba marcant el seu destí. Després de l’arribada de Stalin al poder es va ensorrant la pretensió de Maiakovski i ell mateix pateix una doble acusació: molts dels seus companys el veuen com un “poeta oficial” del poder soviètic mentre ell recela del seu excés de llibertat. Es compleix, en Maiakovski, el malson de l’artista revolucionari.