Lluís Solà: "El poeta construeix una casa més humana"

BarcelonaPoeta. Professor. Traductor. Dramaturg. Fundador de la revista 'Reduccions' l’any 1977. L’aportació de Lluís Solà a la cultura catalana és tan sòlida com el volum de 1.000 pàgines que reuneix tota la seva producció en vers i que ara publica Edicions de 1984. L’autor parla amb calma i seguretat oracular, la mateixa que trobem als seus versos.

A Barcelona li van presentar la 'Poesia completa' tres poetes joves, Carles Dachs, Jaume Coll Mariné i Carles Morell. Com passava amb Francesc Garriga, Montserrat Abelló i Màrius Sampere, vostè ha sabut connectar amb les noves generacions de poetes. Quina mena de contacte hi té?

He tingut dues menes de contactes amb els poetes joves. La primera ha estat la direcció de 'Reduccions', que vaig dirigir des del 1977 i fins fa relativament poc –ara ho porta en Francesc Codina–. Essent la divulgació de poesia jove un dels objectius importants de la revista, a partir d'aquí he tingut contactes continus com a mínim des del 1980 amb els poetes joves. Al número dos de 'Reduccions', que va sortir el 1977, vam publicar Maria-Mercè Marçal, per exemple. La segona línia és que, més tard, a partir de la publicació dels volums de poesia 'De veu en veu' (Proa, 2001) i 'L'arbre constant' (Proa, 2003) em van començar a trucar poetes joves per veure'm, per entrevistar-nos i per anar a prendre cafès. Ha estat un segon element molt decisiu, perquè he trobat que podia parlar amb altres generacions i que el país i la llengua continuaven, que l'interès per determinades maneres de veure el món i per les coses mínimament importants s'aguantava.

No té una visió negativa pel que fa a les noves generacions, llavors.

El que podem constatar és que hi ha una una eclosió de poetes i autors joves com potser poques vegades s'havia donat en aquest país. En uns moments en què moltes coses es mouen però hi ha molt de relaxament i superficialitat culturals, tanmateix hi ha sectors de jovent que estan per la gran poesia, la gran literatura i el gran pensament. I no estan per abaixar el cap i comprar productes superficials. Els que vam néixer l'any 1940 i que esperàvem gairebé sense esperança que ni el país ni la llengua no se n'anessin enlaire, després hem pogut veure que tanmateix hi ha miracles, com ara que la llengua continua, encara que sigui amb un perill immens al damunt. La tensió per parlar de coses que parlin profundament de l'home continua. Fer-ho des d'aquest país devastat és molt important.

Al pròleg de 'Poesia completa' escriu: "El poeta torna a casa seva, si és que el poeta mai ha tingut casa". Com era la casa que vostè es va trobar quan va començar a escriure?

Als poetes d'aquest país no ens van ensenyar a escriure ni a llegir en la nostra llengua. Quan vaig començar a escriure vaig veure que la llengua oral era el català, però per aprendre'l vaig haver d'estudiar-lo a banda. Un dia vaig anar a la biblioteca, vaig demanar la 'Gramàtica' d'en Pompeu Fabra i la vaig copiar sencera. Les obres de Bartomeu Rosselló-Pòrcel les vaig picar a màquina perquè no es trobaven. Vaig fer això mateix amb més d'un llibre. Aquesta era la casa amb què ens vam trobar. Tanmateix, tots els senyals que teníem al voltant –persones, bèsties, animals i natura– ens parlaven amb una realitat que era la nostra. Un dels punts centrals de la constitució d'un lloc és la llengua. Aleshores vam començar a recuperar i a reconstruir aquesta casa que sobretot a partir dels anys 40 havien intentat d'enderrocar. Havien intentat enderrocar la llum que és el passat de la llengua, els altres autors, la manera de relacionar-se els uns i els altres a través del diàleg de la llengua. D'altra banda, podria ser que el poeta no tingués ni aquí ni enlloc una casa. Una de les seves funcions és construir-la. Paraules més brillants, potser més fosques, més profundes, per a tots els homes. Una casa més humana. Més respectuosa envers el món i les coses, i envers cadascú de nosaltres mateixos.

Vostè ha escrit que "el poeta va pel carrer i escolta els tons i els accents de les paraules mig escapçades que li arriben". Quan arrenca la seva poesia?

És una bona pregunta, però impossible de contestar. És d'aquelles qüestions que apareixen probablement abans que siguem pròpiament conscients. Hi ha una imatge que es repeteix en diversos poemes, la de "l'eruga d'or". Quan jo la vaig veure encara no sabria que escriuria. Vam anar a dinar a algun lloc amb els pares i aleshores va aparèixer l'eruga, que m'ha quedat sempre més gravada.

És una imatge impressionant.

És així com ens funciona, als poetes. Molt abans que siguem conscients de res, les paraules ens van configurant. La vida pren possessió de nosaltres en el moment que som concebuts i ens va aportant elements que més endavant comencem a dir en paraules, a imaginar. Llavors ens fem grans i comencem a ser poetes, mariners, fusters, però les arrels vénen des de molt abans de començar a treballar del que volem ser. Qui sap què hi ha al darrere? Quines erugues d'or es belluguen dins els nostres ulls?

M'agrada molt quan diu que "va pel carrer i escolta els tons i els accents de les paraules". Vostè és un poeta que mira cap al fons de vostè mateix però també cap al fons del que l'envolta. Vol observar-ho tot.

La meva és una poesia que vol escoltar molt l'altre. Perquè, com aquesta eruga d'or, en un moment el món no només se'ns posa al davant sinó que se'ns tira al damunt, vol formar part de nosaltres, vol obtenir la nostra atenció i la nostra paraula. Els rius no flueixen cap al lluny, sinó cap als nostres ulls. Així mateix, les onades del mar no es queden només a dins la platja, sinó que ens entren als ulls. La lluna, quan es pon, també entra dins nostre.

Ara mencionava els rius, les onades i la lluna. La seva poesia és plena de natura. "Al fons de la mirada flueix la intensitat de l'arbre". "Aigua que flueixes arran de totes les nits". "El camí és ple de mans".

La presència de la natura és una crida a respectar l'exterior, la natura, el cosmos i la vida. Respectant-los esperem que també ens respectin. Escoltar també és respectar. Escoltar, per a un poeta, és estotjar dins el vidre de les paraules els moviments i els rostres dels éssers.

El seu primer llibre de poemes va arribar el 1975. Era 'Escumes, laves' (Lumen). Van haver de passar 18 anys perquè aparegués el següent volum, 'L'herba dels ulls' (Cafè Central, 1993). Per què hi ha tanta distància entre un i altre títol?

Alguns dels qui vam néixer als anys 40 estàvem desesperats de veure com esclafaven la llibertat d'un país i els elements que constitueixen les maneres de viure i de veure d'un país, és a dir, la llengua. Estava desesperat de viure en un món que no era lliure. Alguns ens vam haver de dedicar a fer el que fos, sempre amb desesperació, per intentar salvar el país, des d'organitzar classes de català, fundar l'Institut del Teatre d'Osona, el Centre Dramàtic d'Osona, el grup de teatre La Gàbia i la revista 'Reduccions', ser regidor de Cultura a l'Ajuntament de Vic durant els primers quatre anys del que anomenen democràcia i que no ho és exactament. Això feia que visqués en una contradicció, que era fer possible un país en la llengua que correspon a la comunitat i, alhora, no tenir temps per escriure el que volia.

Va passar per moments d'incertesa? Va arribar a pensar que després de 'Laves, escumes' no publicaria res més?

No era possible que no aparegués l'obra perquè la meva obsessió era la poesia. A partir d'un moment em vaig dedicar plenament i progressivament al que m'interessava de debò, que era el pensament i la poesia. No puc separar aquestes dues paraules. Tinc un volum inèdit de pràcticament 600 planes que portarà per títol 'La condició humana', on abordo la qüestió literària des d'aspectes més complexos i diversos que als assajos de 'La paraula i el món' (L'Avenç, 2013).

Quan va començar a redirigir la seva vida cap a la poesia?

Va ser el 1982 o el 1983 que vaig decidir que a poc a poc aniria abandonant moltes coses. Vaig deixar estar l'activitat política directa i les classes de català. La docència teatral i la revista 'Reduccions', no, perquè eren dues activitats que m'agradaven molt. Però vaig haver d'arribar a entendre que en poesia no fas el que vols. La poesia és no sé quina potència que et permet en un moment determinat d'assistir i de ser-hi. És a dir: vaig haver de passar per un procés d'esterilitat per, a poc a poc, anar-lo superant. Vaig començar a sortir-me'n el 1995, però vaig començar a escriure amb molta més regularitat a partir de l'any 2000. Gràcies a algun 'noumen' o gràcia que no sé d'on venia em vaig dedicar plenament a això.

'Poesia completa' conté els 25 llibres publicats entre el 1975 i el 2010 i 42 llibres inèdits, que no estan datats.

La calendarització de l'obra literària no em sembla gaire pertinent. Potser em va quedar el record de Goethe, que ho té tot calendaritzat, i això em sembla un sistema administratiu bastant miserable. Matisaré això de miserable. El temps és una cosa més seriosa, densa i dramàtica que no pas les dates. Les dates són l'exterior. El temps, com la paraula, forma part intrínseca de la substància humana. A diferència del temps –dels anys–, el sistema cronològic sí que em sembla important. He procurat que els llibres seguissin l'un a l'altre segons la vida, el flux. Això sí que revela alguna cosa, exactament no ho sé.

A 'L'arbre constant' (Proa, 2003) escrivia: "Sempre el sentit és prematur, / només oïda i barca". La seva és una poesia on les incerteses són més importants que les certeses?

Hi estic d'acord, només que la paraula que fem servir els poetes, tot i que la sabem incerta –i potser els catalans la sabem més incerta que molts dels pobles del món–, tanmateix ens hi aferrem com una certesa. Tot i que sabem que les coses són molt difícils, no podem viure en la incertesa. La paraula ens obre a un diàleg amb nosaltres i amb els altres, és la prova de la incertesa certa. D'una manera o altra, confiem en la paraula, encara que en desconfiem profundament [somriu]. El primer llibre inclòs a 'Laves, escumes' es diu 'Finisterre'. El poeta potser té el deure i l'obligació d'estar en aquesta punta de terra davant els mars, davant els oceans, sabent que no pot avançar. Sap que obrir-se camí entre les aigües és impossible, però tanmateix ha de llançar les paraules per si s'enganxen o arriben en algun lloc que està més enllà de la terra ferma.

Una de les dicotomies importants en els seus poemes és la pregunta per allò visible i allò invisible.

Fins i tot els científics parlen de l'invisible. Qui ha vist mai un àtom? El 'Finisterre' és amb nosaltres mateixos, és amb la noia que estimem i que és un oceà absolutament immens, inabastable, però tanmateix visible. Visibilitat i invisibilitat és la doble dimensió que té tot ésser, tota criatura –humana o no, arbre o astre, home i dona–. La dicotomia existeix en l'aparició de les coses. Si les coses són així o no, qui ho sap? Ens apareixen d'aquesta manera. Quan les coses apareixen, desapareixen, més aviat o més tard. La meva aspiració és copsar alguna cosa dels oceans des d'aquesta terra ferma on sóc.

Expliqui'm com escriu, vostè.

No faig els poemes a la taula. Passejo dues o tres hores al dia, per fora durant les hores de llum i a les nits per les ciutats. Em dedico a escoltar i apuntar. Els llibres més llargs –com els llibres de cants– també són fets d'aquesta manera, però una mica diferents. Llavors el treball de taula és més indispensable. Separo entre el poema-llampec i el poema-riu.

Fins ara ha escrit dinou llibres de 'Cants'. El primer va ser 'Cants de la llunyania', publicat a Moll el 2010.

Els cants em van arribar a poc a poc. A 'Laves, escumes', la dialèctica del poema-llampec, la paraula concisa, molt tatxonada em va portar en un moment determinat a necessitar més aire. En el segon o tercer llibre ja apareixen alguns poemes més llargs, perquè no m'acabava de satisfer el quàntum de realitat que donava en aquests textos. Donava un quàntum molt compacte, però jo sentia que el món deia altres coses.

Es veu perfectament en un poema singular en la seva producció, inclòs a 'La pell d'Orestes', on escriu: "Hi ha [...] autos exquisits amb taques de sang a les portelles, / miralls que ortiguen la mirada, / llits flonjos, clars, immaculats, / llits per al sexe del temps d'estiu, / llits per al sexe en temps d'hivern". És una llarga enumeració plena de guspires brillants.

Més endavant vindrien les proses poètiques, que són una altra manera d'escoltar la realitat. Això es veu d'una manera bastant clara a 'De veu en veu' (Proa, 2001). En un moment determinat vaig fer el primer llibre de cants, sense ser conscient d'estar-ne fent. En la meva poesia hi hauria, d'una banda, la voluntat de dir el món en una sola paraula, síl·laba o fins i tot so. De l'altra hi ha la impossibilitat de fer-ho, fet que em porta fins a l'altre extrem, el dels cants llargs, que sovint ocupen diverses pàgines. Tota poesia, en qualsevol moment del món, es preocupa dels poemes curts i dels poemes llargs.

Quins referents té, pel que fa als poemes llargs?

Penso en el 'Ramayana', el 'Mahabharata', els llibres dels profetes i els salms, 'Ilíada', la tragèdia grega –sobretot Èsquil i Sòfocles–, Hölderlin... I en català, Joan Alcover, que forma una línia que després passa pel Josep Carner de 'Nabí' i el Carles Riba de 'Tres oratoris'. Els cants no s'explicarien sense aquestes tres fites anteriors.

El llibre que tanca 'Poesia completa' és 'Comiat'. Això vol dir que deixa d'escriure poesia?

Quan fas un poema sempre és un darrer poema. Primerament tota la vida està plena de comiats. Ens acomiadem de la nostra infància i de l'adolescència, de les persones que hem estimat, d'un amic que no sabem quan veurem... Cada dia ens acomiadem del dia d'abans. La vida és un comiat continu i la mort és el pensament del comiat. No hi ha ningú que no pensi més o menys sovint en aquest comiat. Aquest és el comiat entre els comiats, o bé el comiat que anuncia tots els comiats.

Esperem que no deixi d'escriure.

No ho he fet. He escrit algun poema llarg i uns quants de curts. Però l'edició de la 'Poesia completa' m'ha portat molta feina durant els últims mesos i pràcticament no m'he pogut dedicar a res més.

Entre el 1973 i el 1986 va escriure quatre obres de teatre, 'Aproximació al grau zero', 'Progressió', 'Situació' i 'Detall de cossos a la sorra'. La seva vinculació amb aquest món, però, ha passat també per la docència i la traducció.

Com l'eruga d'or que vaig veure de molt petit, el meu pare em portava a una institució on feien teatre cada setmana. Ell era regidor: estava rere l'escenari i avisava a uns i altres. Des que tenia tres o quatre anys vaig poder veure centenars d'obres des de dins. Veia com es maquillaven els actors i es transformaven. Això va ser una cosa absolutament fascinant. Assistia al món de fora i al de l'escenari. Aquest vincle em va conduir al teatre. Fèiem petites escenes amb els companys, jo mateix feia teatre tot sol i en un moment determinat –quan tenia 18 o 19 anys– vaig veure que el teatre era la cara exterior de la poesia, em permetia entrar en contacte amb gent en uns moments en què era molt difícil. Aquells anys tenia una revolta contra el teatre molt burgès i d'estar per casa, i estava molt atent a les noves maneres escèniques. Vaig començar a fer teatre, dansa, recitals poètics. A través de La Gàbia, del Centre Dramàtic i de l'Institut del Teatre tenia un contacte directe amb els alumnes. Al llarg dels anys he ensenyat en escoles, instituts, a la universitat i en escoles teatrals. La meva darrera etapa, del 1995 al 2005, va ser a l'Institut del Teatre de Barcelona, i van ser anys de satisfacció contínua. Va ser un diàleg excepcional i extraordinari entre els que venien i els que ja hi érem.

L'assaig 'La condició humana' és el seu proper projecte més immediat?

No. Tinc pendent de publicació 'Ser o no ser, o el drama de la llibertat', un llibre dedicat totalment a la llibertat. Això no vol dir que no hi parli del país, són un seguit de reflexions i observacions sobre aquesta qüestió que ens lliga a tots que és la llibertat. Ens alliberem o no? Els catalans reunim les condicions per poder parlar més a fons, amb més dignitat i solidesa sobre la llibertat que no pas els països europeus que es diuen més lliures. Per a nosaltres la llibertat no és una discussió filosòfica ni un debat d'intel·lectuals, sinó que, per a nosaltres, en la llibertat hi va el ser del país i de la llengua. Hi va la negació del ser, el sentiment, la consciència de ser un gos estacat en una barra de ferro i que pateix perquè no pot anar més enllà, i ha d'anar més enllà i veure més coses.