Polaritzar no és dividir
Donald Trump i el trumpisme han dividit la societat nord-americana? ¿El Brexit ha dividit la societat britànica? ¿El “separatisme islamista” divideix la societat francesa? ¿L’independentisme escocès i català ha dividit les respectives societats? Si ens fem cada pregunta per separat, és fàcil donar-hi una rotunda resposta afirmativa, carregada del tremendisme fatalista a què es recorre per donar més rotunditat a les anàlisis. Però ¿i si observem totes aquestes dinàmiques conflictives alhora? ¿Com és que sent confrontacions de naturalesa tan diversa les estem llegint totes amb les mateixes claus, en termes de polarització, divisió i fractura?
No frivolitzaré pas amb la gravetat del desafiament de Trump a les bones formes democràtiques tradicionals als Estats Units. Tampoc són poca cosa les greus tensions econòmiques creades pel Brexit al Regne Unit, i com empenyen Escòcia cap a un nou referèndum que ara sí que pot esborrar el blau de la Jack Union. Per no parlar del terrorisme jihadista a França i la pretensió d’Emmanuel Macron de combatre’l amb la llei sobre el separatisme. I tampoc subestimaré els intents de portar la confrontació política amb l’independentisme als carrers per tal de simular una fractura social a Catalunya.
I, tanmateix, crec que en tots els casos es fa necessària una reflexió més matisada per, sense menystenir-ne la gravetat, posar les coses al seu lloc. Així, i en primer lloc, cal dir que polaritzar no és dividir. Ben al contrari, l’existència de pols oposats només és possible dins d’una mateixa estructura. Un exemple fàcil: una de les grans fortaleses de la lliga de futbol espanyola és la “polarització” entre seguidors del Barça i del Madrid. En segon lloc, i en sentit contrari, l’absència d’una polarització perceptible no tan sols pot amagar-ne de subterrànies, sinó és propi d’un clima d’autoritarisme populista. Ara ja sabem que “l’oasi polític català” –llegiu El fill del xofer de Jordi Amat– o la unànime i llagotera adhesió monàrquica, de fet, ocultaven profundes trames conflictives i de corrupció política i econòmica.
Tercerament, per bé que el debat polític pugi de to i els mitjans de comunicació, segons la seva agenda, s’hi apuntin amb entusiasme, el cert és que les anàlisis en termes de polarització perden de vista les encara més grans coincidències d’interessos entre oponents. Que Biden tornarà a les bones formes és obvi, però compte a imaginar canvis radicals en la política nord-americana. Que JxCat i ERC ja han entrat en una dinàmica de polarització preelectoral no pot fer oblidar que, mentre no es demostri el contrari, són al mateix pol independentista i així serà comptat l’endemà de les eleccions. En quart lloc, el trasllat actual del combat polític a les xarxes contribueix una cosa de no dir a escampar una retòrica hiperpolaritzada molt allunyada de la realitat fàctica. Tots els estudis, a Catalunya, assenyalen que el procés independentista ni ha deteriorat la convivència ni ha impedit una millora dels nivells de confiança interpersonal: curiós i interessant. I, finalment, no descartaria que la recessió econòmica primer i els efectes de la pandèmia després hagin afavorit aquesta mirada apocalíptica sobre les noves polaritzacions polítiques del segle XXI.
Per tot això penso que és lícit demanar-se si no s’exagera la profunditat i, sobretot, la persistència d’aquestes divisions. ¿Pot sobreviure el trumpisme sense Trump? Passades les primeres batzegades, ¿no veurem un Regne Unit pròsper fora d’Europa i sense la rèmora d’Escòcia i Irlanda del Nord? ¿Tardarà gaire França a recuperar la seva vella capacitat unificadora? ¿I no és obvi que una Catalunya independent disposarà de millors instruments de cohesió que no pas els actuals? En definitiva: ¿i si la polarització no és altra cosa que l’expressió inevitable, necessària i transitòria de les tensions derivades dels grans canvis a què estem assistint? Si fos així, benvinguda polarització.