Fer política de debò
És ben clar que el partit no s’ha acabat ni de bon tros. Les darreres eleccions han marcat una mena de mitja part i ara cal iniciar la segona amb noves estratègies. Les opcions independentistes han triomfat, i fins i tot han incrementat els vots, malgrat les errades tàctiques i el fiasco de la declaració unilateral de la República Catalana. Sens dubte la política repressiva del govern Rajoy ha estat un revulsiu que ha fet que més de dos milions de catalans consideressin que calia donar-hi una resposta contundent. D’aquesta manera, la derrota dels defensors del 155 ha estat notable, i molt especialment la del PP i la del mateix govern de Rajoy. Ciutadans ha concentrat la gran majoria del vot antiindependentista atraient bona part d’antics votants del PP, del PSC i dels abstencionistes. El seu èmfasi espanyolista li ha permès diluir la seva ideologia dretana, fet que l’ha convertit en força majoritària en zones on tradicionalment es votava les esquerres.
El gran èxit personal de Puigdemont ha fet que Junts per Catalunya sigui l’opció independentista més votada. El seu lideratge és superior a l’atracció de la seva coalició, en la qual el Partit Demòcrata ha jugat un paper secundari. ERC, convençuda del seu triomf i d’aconseguir la presidència, ha pagat el seu error de càlcul de no renovar la coalició Junts pel Sí. Iceta, si bé ha aturat la davallada del PSC, no ha obtingut ni la meitat dels vots de l’etapa Maragall o Montilla, malgrat aparèixer com l’opció defensora de la tercera via i de comptar amb significatius suports mediàtics i empresarials. Catalunya en Comú sembla que ha volgut automarginar-se, en considerar que el Procés s’havia acabat i que tot passava pel tradicional enfrontament dretes-esquerres. La CUP encara ha estat més castigada electoralment -ha perdut quasi la meitat dels vots-, tal vegada a causa del seu radicalisme: una barreja d’intransigència ideològica i de presses formulades al marge de la realitat política.
A les formacions independentistes se’ls ofereix ara una nova oportunitat de governar. ¿Seran capaces d’elaborar una estratègia que, tot i persistir en l’objectiu final, eviti les errades del passat? Caldrà que afrontin amb més lucidesa i rigor, i menys presses i emotivitat, una etapa política que tindrà molt més de nova que no pas de vella. Ara bé, l’agenda més immediata estarà marcada per la anormalitat política que suposa el 155 i els polítics empresonats i exiliats. La situació política pot estar bloquejada força temps si Rajoy, enrabiat per la desfeta del PP, persisteix en la seva intransigència i en la judicialització de la política. Com que no sembla factible, a curt termini, un canvi tàctic del PP per rebaixar la tensió, no sols serà complex constituir el futur govern de la Generalitat, també ho serà bastir una nova estratègia política mentre tot estigui intervingut i bloquejat.
Ara bé, com que el bloc independentista no arriba al 50% dels vots, cal que cerqui noves aliances, no posant com a exigència primera la legitimitat republicana. Les formacions independentistes necessiten més complicitats polítiques per poder constituir un gran front per al canvi polític. Sense abandonar l’objectiu de voler decidir sobre la independència de Catalunya, han d’anar de bracet amb tots els qui s’oposen als immobilistes i centralistes que avui dominen la política espanyola. Caldrà veure si tant la CUP com els comuns accepten el repte d’entrar en la política de pactes per avançar davant l’adversari principal, que ara és l’actual govern espanyol. Cal abandonar les intransigències i les utopies i posar-se a fer política de debò per canviar l’actual situació. Una agenda social, negociada amb el futur govern de la Generalitat, podria enfortir aquesta política unitària catalana.
Un advertiment final: cal prestar molta atenció al fet que, per primer cop a la història recent, una força política anticatalanista com Ciutadans sigui majoritària entre els sectors populars de l’antiga immigració. Això pot esdevenir un greu problema polític si resulta que aquests vots no són prestats en funció de l’especial conjuntura actual sinó que es consoliden. Cal evitar una possible fractura social, i per això és una tasca política urgent desactivar “la por” al dret a decidir.
