Polítiques culturals per a la complexitat
Filòsof i gestor culturalSi en aquests moments de màxima incertesa ens plantegem quin serà el futur de la cultura i de les polítiques culturals és perquè tenim clar que aquesta emergència dels últims mesos ens portarà a una nova realitat. Que aquesta realitat la puguem considerar normal és molt discutible: perquè suposa una acceptació acrítica del punt de partida -venim d’una normalitat- i del d’arribada -anem cap a una nova normalitat-. Em temo que, si parlem de cultura, el terme adequat és nova anormalitat.
Els efectes del covid-19 a la cultura ens retornen una imatge augmentada -per tant, molt real i tanmateix distorsionada- de les seves característiques. La precarietat dels professionals, el corporativisme, els recursos públics insuficients, la retòrica sobre la seva importància, el voluntarisme. Però per sobre de tot hi destacaria l’exacerbació d’una tensió clàssica: la que suposadament hi ha entre l’anomenada indústria cultural i el valor públic de la cultura.
Indústria cultural és un concepte exagerat per descriure el sector privat de la cultura a Catalunya. No és casualitat que l’ICIC canviés la i d’indústria per la e d’empresa. I totes aquestes empreses (moltes pimes, la majoria micro, gairebé cap de gran) donen solidesa i densitat al sector cultural. Sovint he estat crític amb les polítiques culturals per ser massa captives d’aquesta lògica gremial. Però sense empreses culturals no hi ha ni sector cultural ni política cultural.
El valor públic de la cultura transcendeix la lògica gremial però la necessita. Posa els drets culturals al centre i el conjunt de la ciutadania com a destinatari de les polítiques. Però no porten enlloc -per falses i per estèrils- les dicotomies entre una cultura anomenada de base plena de virtuts (altruista, autèntica, compromesa, vinculada al sentir de la ciutadania) i una cultura comercial que només respon a interessos obscurs allunyats de cap valor cultural o social.
Les polítiques culturals del futur necessiten dos conceptes reivindicats per Daniel Innerarity en la seva teoria sobre la democràcia: complexitat i sistemes intel·ligents. Governar des de la complexitat perquè la realitat és complexa. Per tant, sense simplificacions, sense binarismes ni maniqueismes. No reduint la cultura a un concepte pur i ideal, ni tampoc a un instrument al servei del desenvolupament econòmic. Entenent-la com un sistema complex en el qual cal conjuminar objectius diversos vinculats a la igualtat i als drets culturals, a la precarietat dels seus professionals, a l’excel·lència en la creació, a la sostenibilitat de les empreses, al reconeixement de la diversitat, a la memòria i al patrimoni, al món associatiu. Tot això no com una suma d’objectius prou àmplia per satisfer tothom, sinó com un sistema intel·ligent que ha de donar resposta a la complexitat. Un sistema que, cito Innerarity, sobrevisqui als mals governants. Un sistema que ha d’aprofundir en dos tipus d’eines: les vinculades a la presa de decisions i a la governança i les vinculades a la tecnificació en la gestió. Una tecnificació imprescindible per conèixer millor els nostres públics (i no públics), per gestionar millor els nostres aforaments i per monetitzar tot allò que genera interès i que, ara com ara, no implica ingressos. Si més no, mentre no arribi la necessària renda bàsica universal.