Un país de broma / Un país de drama

Broma

La sàtira política, als anys 30, es feia al setmanari El Bé Negre. A partir del 2006, la fa el Polònia de TV3 entroncant amb una tradició catalana molt sana. És higiènic que una televisió pública pugui fer humor del poder i gosi dir coses que, de vegades, ni els teclats més esmolats s'atreveixen a publicar en un article. En aquest sentit, Toni Soler i el seu equip han fet una tasca de la qual tots –els que n'hem gaudit o els que l'han patit– ens hem de felicitar.

En aquest temps hi hagut guions més bons, de més infantils, paròdies musicals sublims i, sobretot, la creació d'uns referents que són importants per crear l'univers simbòlic d'un país. Un programa així només té tant d'èxit si, a banda del fibló en el guió, tens uns imitadors de primera categoria. No parlo ja del Sergi Mas, perquè ni tan sols l'havien de caracteritzar per fer de Montilla. Sí, però, que si t'imita un Queco Novell, un Cesc Casanovas o un Carlos Latre, hi tens molt de guanyat. Fins i tot en Manel Lucas –pocs però bons– ha tret un Franco i un Martí Anglada que ens han fet cargolar de riure.

Després, esclar, hi ha els matisos dels damnificats. A Jordi Pujol el treu de polleguera la imitació del Papa, en Núñez considera que Polònia va trinxar José Montilla sense pietat, Artur Mas no es reconeix ni en la imitació que li feia en Latre ni en l'actual, més histriònica, d'en Bruno Oro. Jo, per no queixar-me de la meva caracterització (físicament clavat però, amb perdó, esquetxos de guió molt fluixos), em pregunto fins a quin punt pot ser injusta una paròdia d'un Martí Anglada obligat a prejubilar-se professionalment però, en canvi, condemnat a la befa de la paròdia setmanal. Tot s'hi val? Mentre rumiem la resposta, llarga vida al Polònia.

Drama

Dels nostres avis ençà, per no tirar més enrere, n'hem passat de molt grosses. L'epidèmia de grip del 1918, una dictadura, els anarquistes i el pistolerisme al carrer, una guerra civil amb morts, afusellaments, desapareguts a cada bàndol i uns bombardejos sobre la ciutat de Barcelona –mai vistos abans en cap altre indret del món– que en tan sols tres dies de març van matar prop de 2.500 persones. I, per rematar-ho, una segona dictadura més llarga, més repressiva i amb voluntat de sotmetre'ns pels segles dels segles. I, de totes aquestes situacions tan greus, ens n'hem sortit. Col·lectivament, com a país, hem aguantat tots aquests xàfecs i hem tirat endavant. De tot això només fa quatre dies i ho hem oblidat massa de pressa.

Potser ja n'hi ha prou de fer el ploricó, potser ja és hora de serrar les dents, treballar més, queixar-nos menys i no anar tan a remolc del que diuen i desdiuen els nostres polítics. Ens queixàvem que, amb Montilla de president –grisalla i gestoria–, faltava lideratge i Catalunya s'estava endropint. CiU, potser per l'efecte de la balança, va arrasar a les eleccions. Va saber interpretar que els catalans volíem optimisme i van fer la campanya amb aquella carona riallera que acompanyava els seus actes. Però, en tornar a Palau, han girat el mitjó. Tot és alarmisme, fatalisme i amenaces de "ruïna". No és aquest el discurs que toca. No s'hi val a posar cara d'enterramorts a cada roda de premsa (Mas, Mas-Colell, Homs) i dir que ells sí que són sincers i que fins ara vivíem enganyats. Volen ciutadans responsables però només encomanen depressió. Som un país que commemora les derrotes, sí, però ara ens estem afeblint per dificultats de pa sucat amb oli. Els nostres avis no van lluitar tant perquè nosaltres fóssim tan fleumes.