La pols i la mare que la va parir

Diumenge faig dissabte. A primera hora trec la pols a totes les andròmines que la família hem acumulat. La meva filla em fa un petó: feliç dia de la mare, tenim un regal per a tu. Ni ho recordava! Mai he celebrat el dia de la mare, és un estratagema comercial dels grans magatzems i, a més, no cal un dia especial per demostrar amor a la mare, els meus fills m'estimen tot l'any. Però el petó de la meva filla de quinze anys ha desmuntat els arguments. A mesura que els fills creixen, les manifestacions d'afecte decreixen i augmenten els silencis. Un petó d'un fill adolescent és un bàlsam.

Benvingut, doncs, el dia de la mare i, davant les alarmants xifres d'aturats, benvingut el dia del treball. Sóc mare i tinc la fortuna de poder treballar, prou motius per a una gran celebració. Ben mirat, el costum dels regalets no és una incitació al consumisme, sinó una estratègia per ajudar el comerç, un dels principals sectors del país. I si encara manquen raons, diré que acostumem a ser poc curosos amb el que tenim més a l'abast, per això és justificat exalçar públicament un cop l'any l'amor pel país, l'amor per la parella, la lluita per una feina digna o el que calgui. Tot això és el que penso mentre faig els llits, cuino el sofregit, paro taula i endreço la roba, contenta i feliç d'haver destinat el dia del treball a la feina de casa, aquella feina que la feina diària fora de la llar no em permet fer.

Reconciliada amb les festivitats que em pertoquen celebrar, rebo el paquet ben embolicat. Els meus fills saben que no vull regals cars i que no vull atrapapols , és a dir, coses a les quals hagi de treure la pols. El desembolico amb compte per no trencar-lo, vés a saber quina delicadesa amaga, i em queda cara de personatge de Quino al constatar que es tracta d'un preciós plomall... per treure la pols.