Ponç Puigdevall: "Enfadar-se per una mala ressenya és de boig"

BarcelonaPonç Puigdevall parla reposadament, entre pipada i pipada del puret que sosté durant bona part de la conversa. Quan n'acaba un en comença un altre i el xucla fins al final, el mateix que fa amb els llibres des que 25 anys enrere va publicar la primera crítica literària. El 2016 ha estat un any especialment fructífer per a ell: a més de donar a conèixer la novel·la 'D'incògnit' (Tusquets) ha reunit una vuitantena de crítiques d'autors oblidats a 'Els convidats de pedra' (El Llop Ferotge). Han llegit Agustí Esclasans, Antoni de Montserrat, El Baró de Maldà, Ramon Vinyes, Eudald Duran Reynals o Aurora Bertrana? 'Els convidats de pedra' torna a posar sobre la taula les seves virtuts. I en alguns casos no són anecdòtiques.

Per què 'Els convidats de pedra' és el teu primer llibre de crítiques? En comptes d'aplegar les ressenyes d'autors contemporanis publiques un volum sobre "una sèrie d'escriptors i d'obres que als compendis de literatura apareixen esmentats en algun lloc secundari o menor, a vegades com una simple nota a peu de pàgina".

Des del primer moment, els articles d''Els convidats de pedra' –que van sortir al diari 'El Punt' entre el 2000 i el 2002– estaven concebuts com a llibre. No tenia cap pla de lectures ni cap mètode. Anava llegint llibres i d'allà anava a parar a altres autors. 'Els convidats de pedra' l'havia de publicar en Jaume Vallcorba, però jo el volia posar més al dia: volia afegir algun llibre més i ampliar els textos que cregués convenient. Per pura deixadesa ho vaig anar deixant passar, i no va ser fins fa una mica més d'un any, l'editor Jorge Morales em va dir que posava en marxa l'editorial El Llop Ferotge i em va demanar si l'hi podia enviar. Em va convèncer que el llibre podia funcionar i ens vam posar en marxa.

No hauria tingut sentit començar amb un recull de ressenyes contemporànies?

També era possible de fer, i de fet ho faré. El llibre es dirà 'Microscòpies', i només hi sortiran llibres que m'han agradat. Però encara hi he de fer una mica de feina, acabar de decidir la tria i veure si continuo pensant el que pensava quan vaig escriure la crítica, perquè de vegades l'entusiasme et juga males passades.

Fa més de dues dècades que et dediques a la crítica.

Vint-i-cinc anys. Vaig passar tot el que havia escrit a l'Enric Sòria, i després de llegir-s'ho vam arribar a la conclusió que, a més d''Els convidats de pedra' i 'Microscòpies' podia sortir un tercer volum dedicat a la narrativa traduïda. I encara n'hi podria haver un altre.

Per què vas començar a dedicar-te a la crítica?

Això va ser per culpa de l'Imma Merino.

Ho dius com si fos un càstig.

Quan faci 25 anys que llegeixes tot el que has de llegir –que no sempre ve de gust– compartiràs la mateixa opinió que jo. Tant de bo tots els càstigs fossin així d'agradables. No hi ha cap llibre, per dolent que sigui, del qual no treguis una cosa bona.

Llavors va ser per culpa de l'Imma Merino, que t'hi has dedicat.

Un dia em va dir: per què no fas ressenyes? I m'hi vaig posar. Un cop vaig entrar a la roda ja no me'n vaig poder escapar. Fer ressenyes està bé perquè m'ha permès llegir coses que segurament no hauria llegit, i m'ha ensenyat a llegir d'una altra manera. Escriure articles t'ensenya a escriure, és com si cada dia haguessis d'anar al gimnàs per estar en forma.

Hi ha escriptors que consideren que fer articles t'envileix l'estil.

Qualsevol ressenya literària és vàlida sempre que sigui vàlida literàriament. Una ressenya és una qüestió d'estil. És molt diferent escriure una notícia a corre-cuita a la redacció del diari que escriure una ressenya a casa.

El requisit indispensable d'una ressenya seria que s'aguanti estilísticament?

Jo crec que sí. Fins i tot he arribat a escriure coses que no volia escriure per una qüestió d'estil [riu]. De vegades l'opinió que volia posar no es deixa atrapar per la frase.

Ha canviat la teva manera d'escriure ressenyes, en aquests 25 anys?

Al capdavall, com que tot és una qüestió de forma, ara puc dir que tinc més repertori. De vegades l'encertes i de vegades no. Ara tinc més pràctica i més experiència, però així i tot cada ressenya significa començar de nou. Passa el mateix que amb les novel·les: tant se val que n'hagis escrit vint; la següent sempre és com la primera. Una ressenya és com un microconte: a vegades el comences bé i l'acabes malament, d'altres t'emboliques per la meitat...

I el to creus que ha canviat?

No, això no. Hi ha els alts i baixos personals. Si tens uns veïns que canvien per quarta vegada el lavabo, la ressenya no sortirà de la manera que tu volies que sortís, perquè estàs fart dels veïns, del lavabo i del que estàs escrivint.

Et distancies de l'autobiografia, quan escrius ressenyes.

Mai hi parlo de mi. No necessito dir que he conegut a no sé qui o que he llegit una versió prèvia de la novel·la en qüestió. A qui li importa, això?

Et cenyeixes al text.

Completament. La meva intenció no és fer una història de la literatura catalana. Cada text és un text i prou. Fa anys, en Màrius Serra parlava de dues modalitats de crític: el crític arquitecte i el crític okupa. Jo sóc un crític okupa. A les crítiques tampoc sóc partidari de traçar la trajectòria d'un autor, i em seria més fàcil de fer, perquè tindria quinze o trenta línies guanyades i potser l'hòstia no seria tan forta. Tampoc explico gaires coses de l'argument, a les meves crítiques. L'important és saber com funciona el joguet que tens a les mans. La crítica són unes instruccions d'ús per fer funcionar el joguet que el lector ha anat a buscar a la llibreria.

Creus que el lector dels llibres que ressenyes ha canviat molt entre el moment que vas començar a fer ressenyes i ara?

Sí. Ara segurament hi ha menys públic lector, però el lector d'ara està molt més ben preparat que el de fa 25 anys. La generació que ronda els 30 anys em sembla un exemple prou evident. També és veritat que ara es publica més. La feina que estan fent editorials com Males Herbes o Periscopi permeten fer visibles llibres que haurien passat més clandestinament.

En aquells moments hi havia petites editorials com Empúries o Quaderns Crema. La primera va acabar en un gran grup editorial.

I les petites d'ara faran el mateix, ho tinc claríssim.

No aguantaran?

No, de cap manera. Editorials amb el valor de Quaderns Crema n'hi ha molt poques.

A finals dels 90 hi vas publicar un llibre de contes, 'Era un secret'.

Tenia molt bona relació amb en Jaume, però cap al 2004 o el 2005 vaig decidir que estava fart de literatura, de ressenyes, d'escriptors i de mi mateix, i vaig plegar d''El País', el diari on escrivia llavors. Vaig desaparèixer dos anys, era un parèntesi que necessitava per refer les neurones i el caos de la meva existència. Quan vaig voler començar de nou em vaig plantejar canviar d'editor.

Va ser així que et vas trobar l'Antoni Marí, director de la col·lecció 'L'ull de vidre', de Tusquets.

Quan ell va arrencar la col·lecció a finals dels 90 em va trucar per preguntar-me si tenia alguna cosa per publicar i li vaig dir que la meva fidelitat a en Vallcorba era absoluta. Des d'altres editorials m'havien arribat a proposar coses que m'haurien beneficiat econòmicament, però sempre vaig dir que no. Amb l'Antoni Marí he publicat 'Un dia tranquil' (2010), 'L'atzar favorable' (2012) i 'D'incògnit' (2016).

Per què vas acabar fart de literatura?

Durant una època feia tres articles a la setmana com a mínim, a part dels que queien d'altres llocs –cosa que ara no passa–. Escriure tres articles a la setmana requeria molta feina, perquè implicava llegir com a mínim tres llibres. Em vaig trobar que no tenia temps per escriure.

T'ho deuen haver preguntat altres vegades, però com creus que ha influït en la teva pròpia obra, el fet de ser crític literari?

M'ha ajudat a muscular l'estil. El fet de tenir l'obligació d'inspeccionar de quina manera estan fetes les novel·les dels altres és una ajuda important, perquè et permet entrar en la maquinària de la novel·la d'un altre. Per això, qualsevol llibre llegit, per cafre que sigui, és bo. Almenys per a un escriptor. D'altra banda, l'única manera de poder escriure la teva obra és havent llegit molt. És una obvietat, però és així. Si no llegeixes, pots escriure, però és millor que el lector no ho llegeixi [riu]. Hi ha casos d'aquests... sabem que existeixen.

També ho deia en el sentit de com s'ha rebut la teva pròpia obra.

El que és important és el llibre en si. No importa si ha guanyat un premi o no. Si l'han ressenyat positivament o l'han destrossat. Els llibres són com són, i tant li fa que et dediquis a una cosa o a una altra. Jo intento que res no m'influeixi. He fet ressenyes favorables d'escriptors que em cauen fatal, i al revés: he fet ressenyes d'escriptors amics en què he explicat que els seus llibres no funcionaven. N'hi ha que s'enfaden, però d'altres no. Enfadar-se per una mala ressenya és de boig.

Però això passa.

Sí que passa. Hi ha gent que s'enfada molt. Jo he arribat a rebre amenaces.

I no t'ha afectat?

El meu caràcter m'ha concedit des de petit una mena d'impermeable moral que fa que els insults i les amenaces no m'afectin gens.

Però han estat amenaces llunyanes?

Al contrari, han estat recents.

Jo pensava que devia ser al revés. Com que fa vint anys hi havia més negoci –es venien més llibres– una ressenya podia ser més decisiva.

Ha entrat en joc un fenomen nou, que és el de fer carrera literària. Hi ha gent que no es vol trobar entrebancs per arribar abans que els seus contrincants a la meta. Tenen la pell molt sensible...

Valorar un llibre és delicat.

Per més mal fet que estigui un llibre, tothom hi inverteix moltes hores, il·lusions i esperances. Si seguíssim aquesta línia argumental, si una novel·la es publica ja s'hauria de dir que és bona. Mira què ha passat amb l'últim Samsung Galaxy: ha costat moltes hores de feina als tècnics, però així i tot explota i pot fer molt de mal [riu]. Hi ha telèfons que no funcionen bé. Hi ha llibres que tampoc funcionen.

Les editorials se t'han queixat mai?

No; cap ni una. I els diaris tampoc m'han donat mai cap ordre. Només de tant en tant rebo la trucada d'algun escriptor de qui fa temps que no sabia res... i resulta que està a punt de publicar nou llibre. Fer ressenyes no és ni perillós ni desagradable.

Jordi Gracia diu que una de les teves característiques és la "contundència argumental". Hi estàs d'acord?

No ho sé. Però m'agrada [riu]. Això té a veure amb la meva voluntat de construir cada ressenya com un microconte: suposo que ell es refereix als arguments tècnics, però com a descripció del que és la peça també podria valdre.

Hi ha menys llocs actualment on escriure crítica?

Llocs on et paguin, sí. Així i tot, ara hi ha una gran quantitat de pàgines web on s'hi publica crítica.

Ser escriptor en català ara és més precari que quan vas debutar a principis dels 90, amb 'Un silenci sec'?

Sí. Fa uns dies parlàvem d'això amb en Valentí Puig: hem estat els últims que havíem aconseguit viure d'escriure de les col·laboracions als diaris. Les col·laboracions et permetien viure amb normalitat –sense excessos– i et deixaven molt de temps per llegir i escriure. Això ara és impossible.

I t'atreviries a fer un diagnòstic de la situació actual de la literatura catalana?

No. Hi continua havent llibres bons, de normals, de dolents i de molt dolents. Jo miro cas per cas, no miro les 'tendències'. Ara hi ha gent que ha publicat dos llibres –que és poca cosa– i s'ha de veure si tenen paciència i resistència. També si són capaços d'acceptar que escriure llibres no serveix per a res. A tota aquesta gent que passa pel carrer li és completament indiferent que publiquis una novel·la boníssima o no. Cal plantejar-te per què la vols escriure, i la resposta és: per a tu mateix. Escriure et serveix a tu.

'Els convidats de pedra' ens presenta un catàleg de llibres i autors que et semblen bons i que per raons molt diverses han passat desapercebuts o han quedat oblidats.

La majoria no són obres mestres. N'hi ha de bons i n'hi ha que no són dolents. Era una manera de dir: aquests llibres també existeixen! De mapes literaris n'hi poden haver molts. Hi ha els tòtems indiscutibles i després poden haver-n'hi de secundaris. El primer que volia fer escrivint 'Els convidats de pedra' era divertir-me, i després investigar els llibres i els personatges.

Una de les bones raons per haver-lo publicat ara, quinze anys després d'escriure'l, és que t'adones dels llibres que continuen en l'oblit –que són la majoria– i dels que s'han recuperat. Se me n'acudeixen dos que ara estan molt més considerats, 'Incerta glòria', de Joan Sales, i 'K.L. Reich', de Joaquim Amat-Piniella.

Sales sempre és incòmode –com tots els bons escriptors–, però ara està més ben situat que fa uns anys.

En canvi, la sort del 'Calaix de sastre' del baró de Maldà no ha estat la mateixa. Dius que en una altra cultura rebria "un tractament reialesc" i aquí, en canvi, "segurament mai s'editarà amb solvència".

El que té més sortida és 'El col·legi de la bona vida': se'n podria fer una pel·lícula i tot. Si tens una mica de temps i el llegeixes des d'un punt de vista arqueològic, val molt la pena.

Per què el tenim oblidat, el 'Calaix de sastre'?

És un misteri. Suposo que hi té a veure la llengua que fa servir aquest home. Qui llegeix les cròniques de Desclot o el Tirant lo Blanc? Ningú. Per una raó: has de fer l'esforç de llegir el català medieval. En el cas del baró de Maldà, la frontera és el català del segle XVIII. Hi hauria l'opció de fer-ne una edició traduïda al català d'ara, però potser perdria la gràcia.

Què t'agrada del baró de Maldà?

Em diverteix.

De vegades és molt escatològic.

Hi ha un moment en què es troba en un àpat amb més gent en un palau, i ell vol anar a la comuna i no la troba. Decideix deixar anar "una grossa bitlla en un raconet". El més divertit del cas és que acaba trobant un altre home cagant allà a prop [riu]. Per reivindicar-lo l'hauríem de mirar amb uns ulls que no fossin filològics: l'ús de l'infinitiu en l'obra del Baró de Maldà no m'importa. L'hauríem de tractar des d'una perspectiva més viva i contemporània. Si hi posem una mica de voluntat, tots els llibres poden ser contemporanis.

La connexió entre el moment que van ser escrits i el moment que els vas llegir era un dels punts forts per acostar-te a tots aquests llibres i autors.

Sí. També m'ho mirava com a possibles formes narratives no explorades.

Hi ha res que tinguin en comú la vuitantena de llibres que ressenyes a 'Els convidats de pedra'?

Hi ha dues coses que els han apartat del cànon. La primera és que normalment no són d'esquerres. L'altra és que no són ni independentistes ni nacionalistes, i a vegades no són ni catalanistes. Són elements extraliteraris que influeixen força en la història de la literatura.

Una excepció seria Antoni Rovira i Virgili i 'Els darrers dies de la Catalunya republicana'.

O Joan Sales mateix.

En canvi, a l'altra banda hi ha José María Fontana, que va aconseguir que 'Los catalanes en la guerra de España' fos un dels títols més venuts durant el Dia del Llibre del 1951.

Aquests articles sortien a 'El Punt'. De vegades buscava llibres que toquessin els ous a la cúpula directiva. Llavors buscava José María Fontana o el boig de Salvador Nonell, autor d''El laureado Tercio de Requetés de Nuestra Señora de Montserrat'. Així i tot són llibres interessants, sobretot el d'en Nonell, perquè conté fragments dels dietaris de guerra de Martí de Riquer, i que jo sàpiga només es poden llegir a 'El laureado Tercio'.

A l'hora de fer aquest recorregut tenies com a exemple Azorín, Adolfo Salazar i 'Los raros', de Pere Gimferrer. Gimferrer surt força, al llarg d''Els convidats de pedra'.

És que en Gimferrer ho sap tot! I, a més a més, els escrits que ha escrit són boníssims, sempre té la perspicàcia de descobrir alguna cosa que està davant els nostres ulls i que ningú més ha vist abans. Un altre autor que tenia al cap a l'hora d'escriure 'Els convidats de pedra' era Carlos Pujol, que va escriure textos sobre literatura anglesa i francesa que estaven molt bé.

Els escriptors que surten a 'Els convidats de pedra' no són excèntrics, com els de Gimferrer.

Hi ha gent literalment rara. Gimferrer parla de gent que no formava part de la tradició però que l'acabava configurant. Tots els autors que hi surten tenen una qualitat literària que aquí ben poques vegades hi és. Vaig escriure 'Els convidats de pedra' com si fos un cinèfil que volgués veure les pel·lícules que els altres cinèfils no havien vist.

Hi ha algun llibre que t'impressionés especialment, dels que vas ressenyar per a 'Els convidats de pedra'?

Sí. Les memòries d'Agustí Esclasans. És un llibre formidable, dels que més m'ha impressionat, perquè és la narració d'un fracàs espectacular, ple de misèria circumstancial de l'època. Un dels altres llibres que trobo que estan molt bé és 'París, 1940', de Sebastià Gasch. Quan en Vallcorba en va llegir la ressenya va parlar de seguida amb la família i el va editar. Després també hi ha autors de qui llegeixo llibres que han quedat una mica més arraconats, com passa amb 'La ruta blava', de Josep Maria de Sagarra; 'Nocturn de primavera', de Josep Pla, i un volum d'articles periodístics de Josep Carner.

També parles de Cèlia Suñol, de qui s'ha recuperat recentment 'Primera part'.

Vaig llegir-ne 'L'home de les fires' i està bé. Però no sé si el reeditaran, perquè és un llibre de contes.

Hi ha algun altre llibre que vulguis destacar?

Hi ha 'Tres viatges en calma per l'illa de la calma', de Gabriel Fuster i Mayans, 'Gafim'. És boníssim!

De vegades t'interessen especialment els personatges, com passa amb Pompeu Gener.

Em sorprèn que no hi hagi una novel·la sobre aquest desgraciat. És un personatge extraordinari, qualsevol anècdota seva supera la capacitat imaginativa que tinguis. 'Els convidats de pedra' és un llibre ple de desgraciats: en Plàcid Vidal, que té un llibre de memòries que està molt bé, l''Assaig de la vida', que és una galeria de delinqüents en potència. Hi ha autors que tenen una obra tan prima que sobretot val la pena recordar que van existir. Llavors, el protagonista de la ressenya no és el llibre, sinó l'autor.

Un dels autors que apareix i que s'ha intentat recuperar recentment ha estat Gaziel. En destaques 'Meditacions en el desert'.

Gaziel està bé però és incòmode. Va rebre per totes dues bandes. 'Meditacions en el desert' és un gran llibre, igual que 'Tots els camins duen a Roma' i els articles de guerra que va escriure durant la Primera Guerra Mundial. Hi ha moments en què recorda a Hemingway.

També hi ha Joan Puig i Ferreter.

L'any 1936, mentre era conseller d'Assistència Social de la Generalitat, el van enviar a París a comprar armes i va fer desaparèixer una pasta important. Ell es va excusar dient: "Això ho fem tots". A banda d'això, Puig i Ferreter té coses bones, com 'Camins de França', o aquella novel·la tan llarga que es diu 'El pelegrí apassionat', que té dotze volums i que parla de la formació d'un escriptor que és ell mateix. Puig i Ferreter tenia una prosa bastant curteta, però tenia força.

Com els vas aconseguir?

Els primers onze, en una llibreria de Girona on encara els tenien, fa molts anys. El dotzè el vaig localitzar en una llibreria de vell.

Compares Puig i Ferreter amb una bomba de neutrons.

Àngel Ferran aconsellava que una bona estratègia per anul·lar-los seria ajuntar-los i fer-los conviure una temporada.