El pont del Petroli

Néixer en una ciutat desordenada, on el mar no fa tants anys que es va recuperar, on les fàbriques ocupaven el centre i on passejant pel carrer de Mar es podia veure que Catalunya no estava feta de catalans-de-tota-la-vida, ajuda a entendre algunes coses. Aquelles petites coses que tant els costen d’entendre a aquells que agiten una presumpta hispanofòbia o a periodistes -monolingües, per descomptat- que encara parlen de xarnegos i es pregunten com poden estar a favor del dret a decidir o directament de la independència persones de qualsevol procedència o origen familiar. ¿Com explicar-los que els catalans no parlen català per obstinació sinó per normalitat i que la majoria són bilingües i molts serien incapaços de triar un sol dels dos idiomes com a propi? ¿Com explicar-los que els vincles sentimentals, familiars, fan impossible l’aversió a la cultura veïna o considerada part d’un mateix? Per sort, Catalunya s’assembla bastant a Badalona i està plena de contradiccions, de pactes permanents, de lluita per anar endavant i per integrar-se i per mantenir les arrels. Diumenge es farà un pícnic, una manifestació o un referèndum. Però Catalunya continuarà estant formada per una societat que comparteix uns valors que no depenen exclusivament de l’origen familiar, ni de l’idioma en què es compta o es somia. Sobretot, perquè hi ha valors com la democràcia, la llibertat, una societat i una vida millors que es comparteixen. Especialment, al pont del Petroli.