El pop anglès es queda sense Bíblia

BarcelonaQuan la música era el principal aglutinador cultural dels adolescents, el setmanari New Musical Express era la Bíblia: un agent prescriptor de primer ordre que arribava imprès en un brutíssim i aspríssim paper de premsa. No és només que distribuís desenes de milers d’exemplars als quioscos britànics, sinó que apareixia també en llibreries i botigues de conoisseurs d’arreu d’Europa. A Vic, per exemple, hi aterraven dos exemplars cada dimecres, amb un retard considerable. I aquella Bíblia orientava les excursions de -com a mínim- un grup de xavals amb els dits tacats encara de tinta, que agafaven el tren cap a Barcelona a finals dels anys 80 per aconseguir els discos que no es trobaven a les botigues de la petita ciutat.

Aquesta publicació mítica, apareguda per primer cop el 1952, ha tancat aquesta setmana l’edició impresa -avui és el dia que havia de sortir el nou número- i sobreviurà a partir d’ara només a internet. No es tracta només de la renúncia al format físic: el mitjà ja feia temps que havia perdut el seu sentit profund en el mercat -i tal vegada també el criteri-, de manera que últimament les qüestions musicals constituïen més el contorni que no pas el tall.

Però hi va haver un moment en què dictava el pas de la poderosa indústria musical britànica. No pas al principi de tot. Som al 1952 i falta un quart d’hora perquè tanquin per sempre el diari Accordion Times and Musical Express. El promotor musical Maurice Kinn, però, fa una aparició sorpresa i posa 1.000 lliures sobre la taula per quedar-se la capçalera. La va redissenyar i, pocs mesos més tard, la va rellançar amb el nom de New Musical Express, amb un format de paper premsa idèntic al dels diaris de l’època.

El seu primer encert va ser copiar la revista americana Billboard i popularitzar la llista dels singles més venuts a l’època: Al Martino, amb el seu tema Here in my heart, va encapçalar aquell primer rànquing.

La primera picabaralla

El moment d’expansió va coincidir amb l’aclaparador èxit dels Beatles i els Rolling Stones. Apareixien a la portada amb tanta freqüència que semblaven gent de la casa. L’any 1964 el setmanari va assolir un rècord de difusió que ja mai superaria: 306.881 exemplars. I això que aquest mascaró de proa de la música pop tenia aleshores un competidor aferrissat: el més rocker Melody Maker, fundat el 1926 (que tiraria la tovallola el desembre del 2000). De fet, l’evolució de la música a principis dels anys 70 -amb un cert enduriment dels estils melosos de la dècada anterior- va afavorir que aquest rival l’avancés en difusió. Mentrestant, l’NME, com s’abreujava, patia la seva primera gran crisi d’identitat.

Alan Smith en va ser nomenat director l’any 1972 amb l’encàrrec explícit de capgirar el diari o bé assumir-ne el tancament. El periodista va reclutar algunes de les millors plomes de l’escena underground de Londres i va enfilar el mitjà perquè fos avantguardista i trencador: bones fotografies, proses esmolades, humor cínic, compromís polític... Quan l’escena punk va esclatar, l’any 1976, el diari ja feia temps que estava preparat per donar-hi la millor resposta. Sounds va ser la revista més arrapada al moviment, però el New Musical Express va ajudar més que ningú a convertir-lo en popular i mainstream.

Margaret Thatcher va arribar al poder el 1979. I aquell va ser l’any que els tres acords en major del punk ja no van donar per a gaire més i les bandes van comencençar a experimentar -cadascuna al seu aire- en noves formes d’expressió que sense tornar al carregament simfònic dels setanta permetien compondre paletes més complexes que les dels Sex Pistols i adlàters. L’NME va donar una amplíssima cobertura a aquestes bandes del postpunk com Joy Division, Orange Juice, The Cure o The Fall, al mateix temps que va endurir la seva línia política cap al socialisme.

És la segona era daurada per al mitjà. Són els anys dels Smiths, dels Stone Roses o dels Happy Mondays, de les batusses de cocodril entre Blur i els Oasis. De Pulp cantant sobre la common people. De la música independent conquerint els estadis (i qui sap si començant a trair el seu sentit últim de proporcionar un cert acompanyament i sensació d’intimitat genuïna als joves del moment). El rock, el pop i l’indie es tornen corporatius. L’MTV captiva una generació subordinant la música a les imatges. Nirvana triomfa i el centre de gravetat del rock es desplaça cap als Estats Units. El hip-hop i altres músiques negres comencen a emergir, però l’NME està ancorat en la seva romàntica visió en què el pop britànic domina el món amb les seves flegmàtiques guitarres. És el principi de la fi.

El 21 de març del 1998 el setmanari deixa el paper premsa i canvia el disseny per semblar més una revista. Al cap d’uns anys, empetitirà i es farà tabloide. El mitjà ha deixat de jugar a l’atac. Internet és una nova força disruptiva. I tot i que sap aprofitar-la per fer la marca popular -set milions d’usuaris únics mensuals-, la seva oferta de continguts ja és un gaspatxo popular on entra de tot. El poder prescriptor, a més, el va perdent en favor d’altres publicacions digitals més punteres i arriscades, o que no temen fer una crítica de més de tres paràgrafs.

El següent pas, dràstic, es produeix el 18 de setembre del 2015: el New Musical Express -que amb prou feines venia aleshores 15.000 còpies setmanals- passa a ser gratuït, i debuta amb Rihanna a la portada. La difusió torna a ser estratosfèrica, amb 300.000 exemplars, però és obvi que s’ha convertit en una capçalera que juga lligues diferents d’on va començar quan va ser creada. L’operació no surt bé i els ingressos publicitaris no arriben al llindar que es buscava. L’empresa se n’afarta i diu que l’exemplar d’aquella setmana serà l’últim. I així, sense fer soroll, una revista mítica més baixa de l’escenari.