Popular, però exigent

"La part lúdica li falta més a l'avi que a l'àvia. A més, els poemes de l'avi acostumen a ser força críptics. Ell no s'explica gaire, sobretot quan fa referència a les coses mundanes. La poesia de l'àvia, en canvi, era més senzilla que la d'ell, però més propera". Així parlava el músic i poeta Pau Riba sobre Carles Riba i Clementina Arderiu. L'autor de discos com Dioptria , Licors i Electròccid àccid alquimístic xoc ha fet explícita la preferència per Arderiu no únicament de manera verbal: també a l'hora de convertir alguns dels seus poemes en cançons.

L'alta llibertat (1920) i Sempre i ara (1946), són dos dels exemples més il·lustratius de la proximitat lírica d'Arderiu, combinada amb una llengua exigent, alimentada pel Noucentisme. A El nom s'autodefineix a partir de la particularitat de dir-se Clementina: "Altre temps jo fui / un xic temorega; / el nom m'era llarg / igual que una queixa / i em punyia el cor / quan les amiguetes, / per fer-me enutjar, / molts cops me'l retreien: / «Quin nom més bonic! / -deia alguna d'elles-, / però no t'escau: / és nom de princesa». «Ai, quin nom estrany!» / moltes altres feien; / i jo al fons de tot / sentia l'enveja / dels seus noms tan clars / de Maria o Pepa. / Clementina em dic, / Clementina em deia".