És populista el sobiranisme?
L’any 2018 ha sigut a Catalunya l’any de la ressaca pels fets de l’octubre del 2017. Una ressaca dura, amb dirigents polítics a la presó i a l’exili, fruit d’uns excessos difícils de pair que han provocat confusió a l’hora de prendre decisions.
Un dels tòpics del discurs contra l’independentisme és associar-lo amb els populismes de dreta nacionalista que estan a l’alça a Europa. No tinc cap dubte que en l’àmbit sobiranista hi ha sectors nacionalistes abrandats, que juren per la pàtria com a realitat transcendental i que s’apunten al discurs d’“els catalans, primer”. I que, amb diferents graus d’intensitat, aquesta mentalitat es pot trobar en molts nivells de l’independentisme. És cert, també, que hi ha una reiterada apel·lació al poble que es pot entendre com un qüestionament de la democràcia representativa. Però quedar-se aquí és no voler veure el que és elemental: la força del sobiranisme català és la seva diversa adscripció ideològica i social.
Per aspirar a tenir un estat propi no cal ser nacionalista, és una opció de poder que pot ser perfectament laica. Des de les diferents sensibilitats de l’antiga Convergència (neoliberal, conservadora, socialcristiana, tradicional nacionalista) -que costa tant que es posin d’acord- fins a l’anticapitalista CUP, passant pels sectors socialdemòcrates i populars de l’àmbit d’Esquerra Republicana i altres grups i subgrups, hi ha de tot i molt repartit. Això és el que fa que, feliçment, qualsevol intent de moviment nacional estigui condemnat a fracassar. La pluralitat és essencial si el sobiranisme pretén representar el país. I li queda molt per fer si ho vol aconseguir. Seria sa que cada partit recuperés la seva plena autonomia i ampliés el seu ventall d’aliances.
En tot cas, l’independentisme català és subversiu en la mesura que qüestiona les estructures d’un estat, però és perfectament integrat -amb l’excepció testimonial de la CUP- pel que fa a l’ortodòxia econòmica neoliberal en curs, així com en la defensa de la democràcia liberal, ara amenaçada des de dins per la dreta populista, que Vox, PP i Ciutadans representen a Espanya.
