Tenir por de la por mateixa

Com milions de persones, en les primeres hores després dels atemptats vaig seguir de manera obsessiva les notícies que n’arribaven, i vaig deixar de banda altres coses per centrar-me en l’horror. És la reacció humana natural. Però deixem-ho clar: també és la reacció que volen els terroristes. I això no sembla que ho entengui tothom.

Agafem, per exemple, la declaració de Jeb Bush: “Això és un intent organitzat de destruir la civilització occidental”. No, no ho és. És un intent organitzat de sembrar el pànic, que no és el mateix en absolut. I comentaris com aquest, que desdibuixen aquesta distinció i fan que els terroristes semblin més forts del que són, només ajuden la causa jihadista.

Pensem, per un moment, en el que França és i representa. Té els seus problemes —quin país no en té?—, però és una democràcia sòlida amb un pou molt profund de legitimitat popular. El seu pressupost de defensa és petit comparat amb el nostre, però tanmateix el país manté unes forces armades potents, i, si ho decideix, té recursos per enfortir-les significativament. (L’economia de França és unes vint vegades més gran que la de Síria.) França no serà conquerida per l’Estat Islàmic (EI), ni ara ni mai. ¿Destruir la civilització occidental? No hi ha cap possibilitat.

Així doncs, ¿què significa l’atac de divendres? Matar persones a l’atzar en restaurants i en concerts és una estratègia que reflecteix la debilitat fonamental dels perpetradors. Això no portarà a l’establiment d’un califat a París. El que pot fer, en canvi, és inspirar por, i és per això que en diem terrorisme, i no l’hauríem de dignificar donant-li el nom de guerra.

La qüestió no és treure importància a l’horror. És posar en relleu que el perill més gran que el terrorisme planteja a la nostra societat no ve del mal directe que provoca, sinó de les reaccions desencertades que pot inspirar. I és crucial adonar-nos que hi ha moltes menes de reaccions que poden ser contraproduents.

Sens dubte seria molt negatiu si França o altres democràcies reaccionessin al terrorisme amb una actitud contemporitzadora —si, per exemple, els francesos haguessin decidit retirar-se de la lluita internacional contra l’EI amb l’esperança vana que els jihadistes els deixessin en pau—. I no diré que no hi hagi contemporitzadors potencials; hi ha efectivament certes persones decidides a creure que l’imperialisme occidental és l’arrel de tots els mals, i que tot aniria bé si deixéssim d’interferir.

Però els exemples de la majoria de polítics del món real, i ja no diguem de governs, que cedeixen a les demandes dels terroristes costen de trobar. Sembla que la majoria de les acusacions d’actituds contemporitzadores a Amèrica van dirigides als liberals que no utilitzen el que els conservadors consideren un llenguatge prou dur.

Un risc més gran, a la pràctica, és que els objectius del terrorisme intentin aconseguir la seguretat perfecta eliminant qualsevol amenaça concebible, una reacció que inevitablement empitjora les coses, perquè vivim en un món gran i complicat, i ni tan sols les superpotències poden arreglar-ho tot. Arran de l’11-S Donald Rumsfeld va dir als seus ajudants: “Escombreu-ho tot. Tant si hi està relacionat com si no”, i immediatament va proposar utilitzar l’atac com una excusa per envair l’Iraq. El resultat va ser una guerra desastrosa que de fet va enfortir els terroristes i va crear l’escenari per a l’ascens de l’EI.

I diguem-ho clar: això no va ser un simple error d’apreciació. Sí, la gent pot explotar i explota el terrorisme per obtenir rèdits polítics, per exemple utilitzant-lo per justificar el que s’imagina que serà una petita i esplèndida guerra, políticament beneficiosa.

Ah, i sigui el que sigui el que pensen persones com Ted Cruz, acabar amb la nostra reticència a matar civils innocents no eliminaria els límits del poder americà. En canvi, faria meravelles a favor del reclutament de terroristes.

Finalment, el terrorisme és un dels molts perills del món, i no hauríem de permetre que ens fes desviar l’atenció d’altres temes. Ho sento, conservadors: quan el president Barack Obama descriu el canvi climàtic com l’amenaça més gran que afrontem té tota la raó. El terrorisme no pot destruir ni destruirà la nostra civilització, però l’escalfament global podria destruir-la i correm el perill que ho faci.

Què podem dir, doncs, sobre la manera de reaccionar davant del terrorisme? Abans de les atrocitats de París, la resposta general d’Occident consistia en una barreja de vigilància policial, prevenció i acció militar. Tot això implicava difícils contrapartides: control versus intimitat, protecció versus llibertat de moviments, privació de refugi als terroristes versus els costos i els perills d’entaular guerres a l’estranger. I era sempre evident que de tant en tant es produiria un atac terrorista.

Potser París ha alterat una mica aquest càlcul, sobretot en la manera d’enfocar el tema dels refugiats, un problema anguniós que potser ara s’ha tensat encara més. I hi haurà d’haver una anàlisi que expliqui per què no es va detectar un pla tan elaborat. Però ¿recordeu els vaticinis en el sentit que l’11-S ho canviaria tot? Doncs bé: no ho va canviar tot, i aquesta atrocitat tampoc ho farà.

Repeteixo, l’objectiu dels terroristes és inspirar terror, perquè això és l’única cosa que són capaços de fer. I, com a resposta, el més important que poden fer les nostres societats és negar-se a sucumbir a la por.