Cristiano Ronaldo: The one and only.

BarcelonaThe one and only. Cristiano és Portugal, Portugal és Cristiano. Si al Reial Madrid el portuguès ho és tot, a Portugal és Déu omnipresent. Comandant de l’Ordre del Mèrit a Portugal, una de les màximes distincions que un portuguès pot rebre, dirigirà les operacions portugueses al camp de batalla soviètic. Ronaldo va néixer a l’illa de Madeira, que abandonà amb dotze anys per anar a terra ferma i incorporar-se a l’acadèmia de l’Sporting de Lisboa. El 2003, un any després de debutar al club portuguès, Sir Alex Fergusson l’apadrinà al Manchester United i li va donar el 7 d’un David Beckham que s’havia convertit en galàctic i havia marxat al Santiago Bernabeu... Un senyal del futur? Obsessiu en la individualitat en un esport d’equip, és capaç de l’histrionisme més surrealista que s’ha vist mai. Creure’s ric, guapo i bon jugador per criticar aquells que el critiquen és narcisisme retroactiu. Creu que no ha de demostrar res, ell es veu el millor, i no li cal demanar l’opinió a tercers. Pensa que la humilitat és un defecte, no una virtut. Capaç de valorar el rendiment del seu equip amb un nou, i després valorar el propi amb un deu, o esmentar que si l’equip rendís al seu nivell serien primers; tot plegat demostra el seu pensament absolutista en primera persona. L’orgull li permet mantenir el mateix to davant d’un fan de l’equip contrari, un president o un jutge que l’està jutjant per delicte fiscal. Així és el personatge que s’ha creat, tant prepotent, petulant i sobrat com perfeccionista, competidor i guanyador. En la darrera Eurocopa, lesionat i a la banqueta durant la final contra els francesos, va continaur necessitant visibilitat davant les càmeres, i va sortir contínuament a l’àrea tècnica.

Futbolísticament s’ha anat apagant com a jugador total, però ha anat substituint aquest vessant per convertir-se en un golejador letal que fa, de menys, més. Passarà a la història per ser el Salieri del Messi més mozarístic que ha donat el futbol. Tot no es pot tenir.