Portugal, menys marginal per un dia
Diumenge passat, amb el seu triomf a Europa, els portuguesos van sentir-se una mica menys poca cosa. Per això em vaig alegrar del seu triomf a la final de la Copa d’Europa de futbol. Els francesos encara van sobrats de grandeur pertot arreu. No és una casualitat que el mot xovinisme l’hagin inventat ells.
El diari lisboeta Público fa pocs dies reflectia en una historieta aquest antixovinisme lusità que fa segles que s’arrossega. En una primera vinyeta el Regne Unit decideix escapar-se de la Unió Europea i tot són escarafalls i lamentacions demanant-los que no “ens abandonin”. En canvi en la vinyeta següent Portugal també deixa la Unió i tot són alegries, “sort que se’n van”… No debades Portugal es troba gairebé sempre als darrers llocs d'estadístiques econòmiques i socials, al costat o al darrere d’Espanya. Tots dos estats són beneficiaris de fons europeus i alhora estan amenaçats per sancions de la Unió si no fan més retallades a un estat del benestar que fa aigües. La imatge de milions d’emigrants portuguesos arreu del món és la marca més sagnant de la pobresa del país. A Andorra és on la comunitat portuguesa és més notòria en els nostres països de llengua catalana.
Aquest diumenge la bona gent portuguesa va tenir doncs una alegria, des de Porto fins a l’Algarve, des de Coïmbra fins a l’Alentejo. La inefable Telecinco (la cadena explícitament i corporativament anticatalana), quan el madeirenc Cristiano va lesionar-se i va haver d’abandonar el camp de Saint-Denis, a París, va comentar amb una magnificència que fa riure: “Cristiano no podrá vivir uno de los momentos más importantes de la historia de Portugal”. Sí que veuen mediocre la historia de Portugal! Que poc que queda dels segle daurats, segles XV i XVI, quan les seves naus solcaven, intrèpides, per tots els mars i Vasco de Gama arribava a la llunyana i misteriosa Índia! Des d’aleshores Portugal ha viscut moltes humiliacions. El 1890, per exemple, en l’època dels imperialismes europeus, Portugal projecta unir Moçambic i Angola des de l’oest a l’est d’Àfrica. Aquest somni durarà poc: el Regne Unit planta un creuer de guerra davant de l’estuari de Lisboa, amenaça de bombardejar la ciutat i el tema queda dat i beneït i no se’n parla més.
D’aquells segles ja llunyans en resta l’espai immens dels països de llengua portuguesa, des del relativament petit Portugal en un racó del continent fins a l’immens, violent i inacabable Brasil, passant per Moçambic, Angola, Guinea-Bissau, Cap Verd o el recòndit Timor, en total un espai lingüístic de més de dos-cents milions de persones, al qual es podria afegir el món gallec, si els gallecs s’hi avinguessin.
Els catalans sabem encara massa poques coses de Portugal. Els que érem joves als setanta recordem la moda portuguesa que va recórrer les facultats universitàries quan triomfà la Revolució dels Clavells el 1974, la revolta dels suboficials que vèiem com un preludi de la caiguda de la dictadura franquista. Els cursos de portuguès a la meva facultat de Filologia van tenir aleshores un èxit fulgurant però, em sembla, efímer. Ara, quanta gent sap qui mana a Portugal, quin partit hi governa? Què en sabem a part de la saudade i del bacallà omnipresents? A tot estirar en sabem homes de futbol com Mourinho, Cristiano, Pepe o Figo. I si filem prim, els de lletres en recordem el melangiós i conservador Pessoa i el Nobel Saramago, exiliat a Lanzarote abans de la seva mort i esquerranós de la falç i el martell. Als més beats els sonen les aparicions de la Mare de Déu a Fàtima, i als interessats en l’economia els ha de ser familiar José Manuel Durão Barroso, que ara acaba de ser fitxat pel banc de negocis nord-americà Goldman Sachs després d’haver estat cap de govern de Portugal i president de la Comissió Europea en la dècada 2004-2014.
I viceversa: ells saben poca cosa de nosaltres. N’hi ha prou llegint un llibre amè i distret, 900 anos a irritar os espanhóis (900 anys irritant els espanyols, 2014). El llibre vol mostrar com els portuguesos han hagut d’escarrassar-se per no caure sota les urpes de la superior Espanya de matriu castellana…Però la relliscada del llibre és tant enorme com injusta: s’hi confonen els castellans amb els espanyols. Els portuguesos van passar a dependre de la Corona espanyola sota els Felips austríacs i corrien el risc de castellanitzar-se. Les guerres del 1640 al 1668 permeten als portuguesos tornar a ser independents, en el que ells anomenen Restauració. Aquesta independència no hauria estat possible sense l’ajut del catalans, els nostres Segadors, que en els mateixos anys també es revolten contra els castellans.
Portugal, el regne de la simplicitat, a una hora i mitja de vol, el tenim ben a prop. Als rebosts de les nostres cuines tenim més etiquetes de productes en portuguès que en català. Ells són poca cosa, però, són un estat. Nosaltres amb prou feines som una singularitat.
