Tot, menys posar espelmes. L'editorial d'Antoni Bassas
Són dies greus, aquests. Brussel·les és, des de divendres, una ciutat paralitzada: avui tampoc no hi ha escola ni transport públic. I tot això no ens queda tan lluny, n’hi ha prou de recordar el gran desplegament de seguretat de dissabte al Bernabéu, i anar avui al Camp Nou també demanarà més temps i paciència del que és habitual. Com poques vegades, l’amenaça de la violència ha irromput a la nostra vida i està canviant els nostres hàbits, i fa emergir una preocupació estranya, perquè respon a una situació real però difusa.
Alhora, fixin-se quina situació política: el president Hollande està construint una coalició internacional per derrotar l’autodenominat Estat Islàmic. Ahir es va reunir amb Cameron, demà es veurà amb Merkel, dijous amb l’italià Renzi i amb Putin. I Rajoy? I Espanya? Al cap i la fi, Espanya fa una llarga frontera amb França, i la cooperació amb matèria antiterrorista entre els dos estats té algunes dècades. Doncs Espanya, res, de moment, perquè s’acosten eleccions i el govern Rajoy no vol que ressusciti el fantasma del “no a la guerra”, vol la campanya més plana possible, i creu que no hi té res a guanyar en una coalició militar, encara que l’hi demanin els seus veïns per lluitar contra un perill que també ens amenaça.
El front català és tota una altra qüestió. Aquí sí que el dia 9 de novembre, el dia de la declaració del Parlament, Rajoy va dir-se “aquesta és la meva, anuncien que desobeiran, ara tinc tota la raó política i electoral per dir que això és una amenaça intolerable”. Es va reunir amb tots els partits per donar una aparença de diàleg i d’home d’estat, va ignorar l’altra part en conflicte, que representa dos milions de catalans, i ara ha intervingut les finances de la Generalitat.
Les ha intervingut de manera que la generalitat ha de certificar que no es gastarà ni un euro que no sigui autoritzat amb l’excusa que no hi ha diners per a la independència, ara la Generalitat ha de fer a corre-cuita els passos tècnics per connectar-se al sistema de factures electròniques espanyol... perquè si no, no pagarà els diners del FLA, o sigui, els diners dels nostres impostos prestats amb interessos. El Govern no sap a quines partides ha de donar prioritat amb les noves obligacions del ministeri.
Ara vol saber en què s’han gastat 1.300 milions d’euros de fa deu anys. Ho sap perfectament. Ho sabem nosaltres, mirin: pàgina 5 de l’ARA, senyor Montoro: obres públiques.
Tot plegat és un abús, ho direm tantes vegades com n’hàgim de parlar. Independentment que la declaració del 9-N fos un jugada que va sortir malament, això és un càstig de l’Estat a tots els catalans. És un nou menyspreu a una demanada de la meitat de la població expressada democràticament. La resposta de l’estat espanyol dista molt de ser justa i estar a l’altura.
Tampoc la Generalitat està gaire fina quan el número dos d’Economia diu que no sap quan cobraran els farmacèutics i probablement fruit de la desesperació els recomana posar una espelma. Ja sabem que el govern no té capacitat política ni econòmica per respondre com voldria en defensa de l’interès general, però, almenys, ha d’argumentar bé les seves raons i evidenciar la humiliació. Aquest ha estat un dels dèficits del procés: la comunicació. Explicar clarament, insistir en les raons que ens han portat a concloure que aquest Estat no només no ens serveix, sinó que, en moltes ocasions, ens va en contra. Fer costat, almenys, clarament. Tot, menys posar espelmes.