THE NEW YORK TIMES

Com es pot prevenir el coronavirus?

Una persona es neteja les mans, en una imatge d'arxiu
i Elisabeth Rosenthal
29/01/2020
4 min

El món observa esparverat el nou coronavirus que s’estén per la Xina. També han aparegut alguns casos fora del país i hi ha un bombardeig d’informació sobre quines són les màscares més adequades per evitar la propagació viral. A Seattle els estudiants reparteixen màscares. Al comtat de Brazos, Texas, les màscares s’han exhaurit. Reflexionem-hi.

He treballat com a metge d’urgències i, com a corresponsal del New York Times a la Xina, vaig cobrir el brot de la SARS del 2002 i el 2003, durant el qual un coronavirus detectat originàriament a Guangdong va infectar més de 8.000 persones i en va matar més de 800. Els meus dos fills van anar a l’escola de primària de Pequín durant el temps que va durar el brot. Vet aquí les principals coses que vaig aprendre de l’experiència i que la gent hauria de tenir en compte: cal rentar-se les mans sovint i no anar a la feina si estàs malalt.

Fixeu-vos que no he parlat de màscares. Portar una màscara a sobre com a precaució té sentit si et trobes enmig d’un brot, com era el meu cas durant els mesos en què vaig estat informant de l’epidèmia sobre el terreny. Però portar-la posada a tota hora és una altra cosa. Jo em posava la màscara quan visitava hospitals on hi havia hagut pacients amb la SARS. Me la posava quan anava als mercats d’animals vius on se sacrificaven animals salvatges, que se sospitava que eren la font del brot, i hi volaven gotetes de sang. Me la posava en espais tancats i plens de gom a gom que no podia evitar, com avions i trens, quan viatjava a ciutats implicades en el brot, com Guangzhou i Hong Kong.

A l’exterior, però, les infeccions no es transmeten bé a través de l’aire. Les fotos de persones que volten pels carrers de la Xina amb màscares són dramàtiques però desinformen una mica. I cal recordar que si resulta que una màscara ha interceptat un virus que altrament hauria anat a parar al teu cos, la màscara queda contaminada. Així que, en teoria, per estar protegit potser se n’ha d’utilitzar una de nova cada vegada que se surt al carrer.

Tot i que els virus es propaguen a través de gotetes suspeses en l’aire, a mi sempre em preocupava més la transmissió a través del que els metges anomenen fòmits, objectes infectats. Un virus es posa en una superfície -una sabata, un botó o un mocador, per exemple-. Toques aquella superfície i després et toques la cara o et fregues el nas. És una bona manera de contreure malalties. Per tant, després de voltar pels mercats d’animals, em treia les sabates amb compte i les deixava fora de l’habitació de l’hotel. I, per descomptat, em rentava les mans immediatament.

Davant de la SARS, molts estrangers van optar per marxar de Pequín o almenys per enviar els seus fills als Estats Units. La nostra família s’hi va quedar, nens inclosos. Volíem que estiguessin amb nosaltres i no volíem que es perdessin l’escola, sobretot tenint en compte que aquell era el seu últim any a la Xina. A l’hora de prendre la decisió, però, un factor igual d’important va ser que el risc de contreure la SARS en un avió o a l’aeroport semblava més gran que si ens quedàvem a Pequín i actuàvem amb intel·ligència i prudència.

I ho vam fer: vaig deixar de portar els meus fills a parcs infantils tancats o a centres comercials concorreguts o als restaurants del barri, deliciosos però abarrotats. Amb el temps, durant el brot de la SARS, el govern va tancar els teatres i les escoles de Pequín, com ho està fent ara a moltes ciutats xineses, una precaució que respon al fet que aquests virus es transmeten més fàcilment en recintes tan concorreguts com aquests.

Però també hi va haver molts exemples de comportament irracional. Quan vam arribar a un poble un dia que ens disposàvem a fer una excursió prop de la Gran Muralla, els veïns ens van aturar el cotxe. Va resultar que havien bloquejat la carretera per comprovar la temperatura de tots els passatgers i feien servir un termòmetre oral que netejaven, només mínimament, després de cada ús. Quina gran manera de propagar un virus.

L’Escola Internacional de Pequín on anaven els meus fills era una de les poques de la capital, potser l’única, que va decidir continuar oberta durant tot el brot de la SARS, malgrat que les classes s’havien buidat perquè molts nens havien marxat als seus països d’origen. Va ser una decisió estudiada però valenta, ja que una mare de l’escola havia contret la SARS al començament del brot en un vol de tornada des de Hong Kong. S’havia recuperat bé, però era un cas proper i les famílies estaven espantades.

L’escola va introduir un grapat de senzilles iniciatives de prevenció: una contundent nota als pares en què se’ls recordava que no enviessin els fills a l’escola si estaven malalts i se’ls avisava que a la porta de l’escola es comprovaria si els nens tenien febre per mitjà d’un termòmetre d’orella. A l’hora de dinar no es podia compartir el menjar. Al llarg del dia, el professor instava els nens a rentar-se les mans a la pica de l’aula, mentre cantaven una llarga cançó que especificava els passos que calia seguir. Si una família sortia de Pequín, el nen s’havia de quedar a casa durant un llarg període abans de tornar a classe, amb l’objectiu d’assegurar-se que no havia contret la SARS en un altre lloc.

Amb l’aplicació d’aquestes precaucions, vaig observar una mena de miracle de salut pública: no només no hi va haver cap nen que contragués la SARS, sinó que sembla que cap nen es va posar malalt durant uns quants mesos. Res de virus estomacals. Res dels típics refredats. L’assistència a classe va ser pràcticament perfecta.

El juliol del 2003 l’Organització Mundial de la Salut va declarar que s’havia aturat el brot de la SARS. Però, oh, aquests hàbits van persistir. Al capdavall, les millors pràctiques per combatre en primera instància la SARS o el nou coronavirus, o la majoria de virus, són les que ens han ensenyat les àvies i el sentit comú.

Traducció: Marc Rubió Rodon

Copyright The New York Times

stats