La potència de l’estat d’alarma

Al president de l’estat espanyol se li ha retret durament declarar l’estat d’alarma deixant per més endavant l’enumeració de les mesures en què es concretaria. Siguin quines siguin les raons que s’amaguen darrere d’aquest ajornament, em sembla que ens encara amb el nucli de la lògica de tota declaració d’un estat d’excepció: el que s’hi manifesta és la força del sobirà o dels sobirans de dictar normes, independentment de les normes que dictin. És a dir, en un estat d’excepció no hi ha només en joc la implementació d’un conjunt de normes provisionals, sinó també la manifestació de la força de llei deslligada de la seva aplicabilitat concreta.

Les Constitucions democràtiques inclouen la possibilitat de decretar l’estat d’excepció: en circumstàncies amenaçadores, com poden ser una catàstrofe natural o una epidèmia, es pot declarar la suspensió provisional d’una sèrie de drets, que ha de permetre suprimir l’amenaça i retornar a la normalitat al més aviat possible. Concretament, la Constitució espanyola preveu la possibilitat de declarar tres tipus d’estat d’excepció -l’estat d’alarma, l’estat d’excepció pròpiament dit i l’estat de setge-, que difereixen tant pel que fa al grau de gravetat de les raons que calen per ser declarats com pel que fa al tipus de drets que permeten suspendre i de mesures que permeten implementar. El darrer que s’havia declarat a l’estat espanyol va ser l’any 2010, arran de la vaga dels controladors aeris durant el pont de la Constitució espanyola.

Als anys vint del segle XX, el jurista Carl Schmitt -conegut, entre altres coses, per la seva vinculació al partit nazi- es va interessar pel fet que l’estat d’excepció no és pas una mesura il·legal o alegal, sinó que pertany a l’ordre jurídic: està prevista en les Constitucions, i el seu objectiu és la preservació de l’ordre i, en última instància, de la legalitat vigent i de l’estat. En les darreres dues dècades, el filòsof italià Giorgio Agamben ha rellegit Schmitt i ha conclòs que, de fet, l’estat d’excepció es troba en un territori d’indiscernibilitat entre el dedins i el defora de la llei; en una mena de llindar, podríem dir. La llei se suspèn per preservar la legalitat. I el que s’hi manifesta és la força de la llei, però no cap llei concreta; la potestat de la llei, però que no es tradueix en una aplicació determinada. En termes aristotèlics, podríem dir que la llei es troba en potència, però no en acte. És una intencionalitat sense un contingut determinat.

Per aprofundir en aquest fenomen, a Estat d’excepció (2003) Agamben recorre a una carta que l’estudiós de les religions Gershom Scholem va enviar al seu amic Walter Benjamin l’any 1934. En un fragment hi suggereix que l’estatus de la llei en l’obra de Kafka és, en alemany, una Geltung ohne Bedeutung,que en català podria traduir-se com a vigència sense significat : la llei està vigent, però no significa res concret, no es tradueix en un conjunt de normes identificables. I és per això que els personatges d’algunes obres de Kafka poden tenir una experiència asfixiant de la llei: la força de la llei és pertot, però, com que sovint la seva forma és indeterminada, és imprevisible, i no es pot ni esquivar ni complir. Segons Agamben, en un estat d’excepció s’hi manifesta una cosa semblant: la força de llei despullada de la seva traducció.

La declaració d’un estat d’excepció s’acaba traduint en una sèrie de mesures concretes, per descomptat. Però el nucli de la lògica de la declaració d’un estat d’excepció és que posa de manifest la potestat del sobirà o dels sobirans de decidir, independentment del que decideixin. Per a Schmitt, de fet, el que fa sobirà el sobirà és, justament, la capacitat d’exercir aquesta potestat. En les seves conegudes paraules, “sobirà és qui decideix sobre l’estat d’excepció” (independentment del que decideixi), més que no pas qui decideix dins de l’ordre jurídic vigent normal.

Al meu entendre, aquest fet és fonamental per entendre l’abast simbòlic del gest de Pedro Sánchez. No dic pas que Sánchez tingués la intenció de posar de manifest l’anomenada força de llei. Fins i tot si Sánchez hagués especificat les mesures en què es concretava l’estat d’alarma just quan el va declarar, la lògica seguiria sent la mateixa. Però el fet que Sánchez dissociés la declaració de l’estat d’alarma de l’enumeració de les mesures en què es tradueix, el fet que passéssim més de quinze hores en suspens esperant-ne la concreció i, fins i tot, una certa indefinició d’aquestes mesures encara després de ser anunciades dissabte, ha fet encara més evident l’esmentada lògica, que és subjacent a tot estat d’excepció: si bé aquest estat d’indiscernibilitat entre el dedins i el defora de la llei és puntual, s’hi manifesta una cosa fonamental d’un dels fenòmens més controvertits del nostre temps, la sobirania, i ens insta a estar sempre amatents als possibles abusos que poden cometre’s en el seu exercici.

Carl Schmitt va arribar a afirmar que l’estat d’excepció es pot considerar una versió secularitzada del concepte de miracle, que interromp les normes de la naturalesa per preservar el pla diví, no pas per oposar-s’hi, de manera que, en declarar un estat d’excepció, el sobirà seria, en certa mesura, anàleg a Déu. Una comparació que la setmana passada ens hauria pogut semblar exagerada, però que potser després de l’al·locució de dissabte al vespre no ens ho sembla tant. Són dies excepcionals i moltes coses estan canviant vertiginosament.