El PP gira al centre cada dia
La crisi del coronavirus (i, ara, les eleccions americanes) copa els titulars de tal manera que molts altres assumptes d'interès passen de sotamà. Per exemple la declaració, fa uns dies, de l'exministre Jorge Fernández Díaz davant del jutge, per l'escàndol de la trama Kitchen. Vet ací un altre d'aquests casos que en una democràcia de les que anomenem avançades hauria fet tronar i ploure i hauria posat contra les cordes el partit polític que en fos protagonista. A l'estat espanyol, du camí de convertir-se en una altra ocasió de lluïment per al PP. Una altra exhibició de l'habilitat dels seus dirigents a l'hora d'esquivar responsabilitats, negar l'evidència i mentir amb un aplom ofensiu per a qualsevol intel·ligència.
En aquestes arts és especialista Don Jorge Fernández Díaz, i ho va demostrar amb una declaració del manual del bon corrupte en què va tornar a combinar el fingiment de l'amnèsia (“No me'n recordo”) amb el de la inoperància (“No em vaig assabentar de res”, o “Me'n vaig assabentar per la premsa”). Totes les responsabilitats que apuntaven al govern del PP, i en especial a Mariano Rajoy, en aquest assumpte d'ús fraudulent dels fons reservats i dels cossos policials per fer espionatge de partit, van ser desviades per l'exministre cap a alguns comissaris de policia, i de forma força borrosa i inconcreta.
També va declarar Francisco Martínez, l'ex secretari d'estat de Seguretat que es va sentir abandonat pel PP i que va lamentar haver estat lleial “a miserables” (així els va anomenar textualment) “com Fernández Díaz, Dolores de Cospedal o Mariano Rajoy”. Després d'aquestes paraules el van anomenar “Paco Bomba”, perquè es va aixecar l'expectativa que l'exdirigent ressentit revelés la identitat del senyor X d'aquesta i altres històries de clavegueres d'estat. A l'hora de la veritat, la bomba va quedar en pólvora mullada, i Martínez també va declarar apuntant només als uniformats i no als polítics. Com a curiositat, a la causa de la Kitchen Rajoy és anomenat “el Asturiano”, perquè aquest era el malnom amb què és mencionat en un seguit de converses gravades –com no podia ser d'una altra manera– per Villarejo, que formen part d'un informe de la Unitat d'Assumptes Interns de la Policia Nacional.
Mentrestant, la urgència per tirar endavant els pressupostos ha fet posposar la creació d'una comissió d'investigació sobre la trama Kitchen al Congrés de Diputats. El PP, doncs, no ha de passar ànsia ara com ara per la Kitchen, i tampoc en un futur proper, la qual cosa torna a ser un aval per a les garanties de l'estat de dret a Espanya. No tan sols això, sinó que Casado i els seus aprofiten la pandèmia per exhibir perfil ultradretà i sortir al pas dels retrets de Vox, que els acusen de ser dèbils amb el govern il·legítim i socialcomunista de Sánchez i Iglesias, i fins i tot d'haver-se acostat a Bildu al País Basc. Per esperpèntica que fos, la moció de censura ha permès a Vox presentar-se com l'única opció vàlida per als espanyols decents, i al PP li toca lluitar aferrissadament contra aquesta competència.
