PP, Vox i Cs, inevitablement junts
PP i Ciutadans s’han tornat a manifestar al costat de Vox, aquest diumenge als carrers de Barcelona. Sembla que els girs al centre del PP duren cada vegada menys: el darrer és de fa dos mesos, quan Casado va rebutjar -amb molt d’èmfasi i molta gesticulació- donar suport a la moció de censura que Vox va presentar contra Pedro Sánchez, però que sobretot era un parany per posar el PP en un compromís. Els de Casado se’n van sortir escenificant un trencament amb els d’Abascal que tenia de tot menys credibilitat. “La cabra tira al monte ”, com avisa el ric refranyer castellà, i ara ja es tornen a manifestar plegats no en defensa de la llengua castellana -o de l’espanyol, que és com els agrada dir-ne- sinó en contra del català. Per la seva banda, i d’ençà que va patir l’escalabrament de les eleccions generals del 2019 (les segones, les que va fer repetir Pedro Sánchez per mirar de no haver de pactar amb Unides Podem), Ciutadans intenta reciclar-se com a alternativa de centre moderat amb vocació de frontissa, venal per formar majories al millor postor. La realitat, tanmateix, és la de sempre: Ciutadans sempre ha estat un partit de dreta ultranacionalista, com bé sabia Juan Carlos Girauta, i la seva ànima vertadera torna a sortir impetuosa només que se li esmenti l’ensenyament en català.
PP, Vox i Ciutadans són tres opcions d’un mateix espai polític, i aquest no és el de la dreta liberal, sinó el que es mou entre la dreta extrema i l’extrema dreta i que es caracteritza pel seu nacionalisme exaltat i agressiu (i que sempre ha tingut un fort predicament a Espanya). Tres cares d’una mateixa i malaurada realitat, la d’aquella “ Castilla miserable, ayer dominadora, / envuelta en sus andrajos, desprecia cuanto ignora ” que ja deplorava Antonio Machado -i que, a ell, el va enviar a morir a l’exili-. Tant és així que fins i tot són vasos comunicants pel que fa al vot: a les properes eleccions catalanes del febrer (si és que s’arriben a poder celebrar, per la pandèmia) les enquestes preveuen un increment de vot per al PP i una entrada impetuosa de Vox al Parlament de Catalunya que s’explica, òbviament, per la desinflada de Ciutadans.
Consignem en tot cas que el PP, si alguna vegada ha volgut acostar-se a les dretes democràtiques europees (cosa que dubto), ha extraviat completament el camí per fer-ho. La UDC de Merkel no es manifesta amb Alternativa per a Alemanya, igual com, a França, ni EnMarxa ni Els Republicans surten al carrer amb l’Agrupació Nacional (abans Front Nacional) de Marine Le Pen. Per molt que embrutin la paraula llibertat posant-se-la constantment a la boca, el PP i les seves ramificacions, Vox i Ciutadans, no representen res més que el vell reaccionarisme espanyol de sempre, carregat de complexos, actituds i discursos extremats i, sobretot, odis. Que Vox entri al Parlament de Catalunya significarà un canvi que necessàriament redefinirà l’espai del nacionalisme espanyol a Catalunya, i obligarà tothom a prendre una posició clara.
