Una pregunta intencionada
Ales altes magistratures de l’Estat, o, més modestament, als fiscals del judici del Procés i, en el seu moment, als seus jutges, els voldria fer una pregunta que no diria pas faltada d’intenció: ¿el que va passar el 18 de juliol del 1936 va ser un cop d’estat?
No és que jo tingui dubtes sobre aquesta qüestió, però és que soc dels que pensaven que la resposta afirmativa era cosa evident, acadèmicament acreditada i políticament consensuada des de la Transició. I que el que estàvem veient en el judici del Procés era simplement una extensió molt abusiva del concepte. Però començo a entreveure una altra possibilitat. I és que Tribunal Suprem, fiscals i altres instàncies hagin arribat a la conclusió, producte d’una anàlisi indubtablement refinada, que els esdeveniments de l’1 d’octubre del 2017 constitueixen un cop d’estat però no els del 18 de juliol del 1936. Potser tinc una propensió malaltissa a ser malpensat, però si m’equivoco en la meva percepció agrairia que algun dels interessats amb autoritat em tranquil·litzés.
Els que practiquen amb èxit quelcom que un observador podria interpretar com a cop d’estat, es veuen a si mateixos com a legítims i no qualifiquen el seu acte originari com a tal. Més aviat tendeixen, com van fer els insurrectes del 18 de juliol, a anomenar “rebel” el govern contra el qual s’han aixecat. La posteritat, però, serà més neutral i anomenarà les coses amb els termes que corresponen. A menys, esclar, que la posteritat estigui condicionada per forces poderoses que es vegin en continuïtat amb els vencedors del cop. La resposta a la pregunta que plantejo m’ajudaria a dilucidar fins a quin punt això ens està passant.
Si tenim en compte la naturalesa radicalment violenta del 18 de juliol, la resposta a la pregunta hauria de ser fàcil, i d’aquí que sigui molt significatiu que no ho sigui, si és el cas. De fet, per als receptors de la meva pregunta hauria de ser més complicat respondre’n una altra: la revolta de Primo de Rivera, condonada pel cap d’estat (Alfons XIII) i sense exercici de violència, va ser un cop d’estat? Si la resposta és que sí, difícilment la del 18 de juliol del 36 pot admetre una resposta diferent. Per tant, estenc la meva pregunta: senyors juristes convertits a hores d’ara en experts sobre cops d’estat, ¿Primo de Rivera i Franco van accedir al poder per un cop d’estat?
De passada, en connexió amb la caiguda de Primo de Rivera, em permeto recordar l’episodi de la insurrecció republicana fallida dels capitans Fermín Galán i Ángel García Hernández a Jaca el 12 de desembre de l’any 1930. En el judici militar sumaríssim immediatament posterior al seu fracàs, amb Francisco Franco com a membre del tribunal, es va imposar la línia dura: la d’infligir una lliçó que tallés de soca-rel la temptació republicana. Galán i García Hernández van ser afusellats el 14 de desembre. La indignació va ser gran i la República va arribar al cap de quatre mesos. “La primavera ha llegado de brazos de un capitán ”, va escriure Antonio Machado. Els càstigs modèlics tenen aquestes coses.
Crec que Pedro Sánchez ha percebut bé que la legitimació del règim del 18 de juliol s’està estenent cada vegada més obertament per l’estructura de l’Estat, i que si això es consolida les perspectives polítiques de les tradicions democràtiques antifranquistes quedaran molt limitades. Sánchez ha volgut plantar cara amb la iniciativa, simbòlica però transcendent, de desplaçar la tomba de Franco. És important que entengui que aquesta batalla, que no era obligada, no la pot perdre. De moment, i vist de lluny, no pinta bé. L’actitud del Suprem, inclosa la unanimitat en el reconeixement de Franco com a cap d’estat des del 36, s’intueix bel·ligerant. I les reaccions del govern, tímides. Les decisions judicials s’han de respectar, però les lleis, que els jutges han de respectar, es poden modificar i clarificar. I al Congrés de Diputats hi ha prou majoria per fer-ho en aquest tema. Per exemple, el Valle de los Caídos es podria tancar per llei. En tot cas: reconec que la partida encara s’està jugant i que l’estratègia jurídica, legislativa i política del govern espanyol no la conec. Esperaré, doncs, un any abans de tornar a escriure sobre aquest tema. Però, repeteixo, el govern de Pedro Sánchez està a prova. La dreta, que, com estem veient, està profundament incrustada a les estructures de l’Estat, no s’ha resignat a perdre les eleccions i no està girant full. Si veu que el govern de Sánchez se sent insegur o que li manca habilitat i capacitat de complir compromisos, no perdonarà.
