El presagi dels versos satànics

Dilluns el 60 minuts del 33 va emetre Salman Rushdie. Perseguit per la mort (The death on a trail), del director William Karel. És un documental que ens recorda l’impacte d’Els versos satànics de l’escriptor Salman Rushdie i tota la tempesta d’esdeveniments que va provocar. Això va passar el 1988 i trenta-dos anys més tard l’escriptor valora els fets i ens explica com ha sigut la seva vida després de la fàtua decretada per l’aiatol·là Khomeini que va ordenar la seva mort i la dels seus editors i traductors a canvi d’una recompensa milionària. En només deu anys es va haver de canviar cinquanta-sis vegades de casa. De la publicació del llibre se’n van derivar més de seixanta morts. Ara viu a Nova York i la seva vida és més tranquil·la, però el segle XXI li ha donat la raó en moltes de les advertències que s’apuntaven a Els versos satànics, que van revolucionar el món.

El documental atrapa perquè molts espectadors recordem el que va passar per l’impacte mediàtic que va provocar però ens ha quedat en la memòria d’una manera una mica difusa i sense detalls. Recuperar les imatges dels aldarulls, la crema de llibres al carrer i les manifestacions ens fa tornar a reviure el passat però, sobretot, tenir-ne una nova perspectiva. El documental posa en relleu fins a quin punt Salman Rushdie es va avançar al que es convertiria en el gran tema del segle XXI: l’expansió del fanatisme islamista. L’escriptor analitza els atemptats de l’11-S o a la revista Charlie Hebdo. El 1988 ningú no havia vist a venir encara el fonamentalisme islàmic, però la resposta violenta que va tenir el llibre va servir de presagi del que vindria després. Rushdie explica que ell no és que fos un visionari sinó que simplement va fixar-se en el que passava quan Occident encara no s’hi fixava. En el llibre alertava de com s’estaven radicalitzant alguns sectors de l’islamisme, denunciava la intolerància, la violència i l’opressió de les dones que preconitzaven. La gràcia del documental també és observar quines van ser les reaccions de l’àmbit de la cultura, la política o fins i tot algunes companyies aèries a la seva publicació. Uns li van donar suport i altres el van criticar, el van marginar o van prohibir la seva presència. Alguns dels arguments i actituds que es van fer servir aleshores per atacar Rushdie són ara molt xocants. En la llarga entrevista, Rushdie fa servir sovint metàfores cinematogràfiques hitchcockianes que es complementen amb imatges i recorda les seves aparicions televisives en algunes sèries. Fins i tot es va arribar a fer l’espectacle Fàtua, el musical, amb artistes de Broadway de primera fila. L’anàlisi dels mitjans de comunicació i el seu paper en aquells fets ajuden a definir millor la història. Com sempre, és el pas del temps i la perspectiva el que serveix per ressituar els errors i les ingenuïtats del passat. Si us agrada revisar el passat des dels avantatges i els coneixements que ens donen el pas dels anys, recupereu el documental.